Un dels efectes col·laterals de tot el debat polític que viu el país de fa deu anys ençà, o més, és el de la més gran consciència política del ciutadà. Això té aspectes bons i també de discutibles. D’una banda, si fa quinze anys al govern català de llavors li preocupava la "desafecció" per la política, ara pot estar tranquil.
Tothom parla de política de matí a vespre; a casa i a la cafeteria; anant al futbol o sortint de missa. Els informatius tenen més audiència, i les tertúlies d’anàlisi política guanyen terreny. I, el que és més important, els polítics s’han guanyat el respecte dels ciutadans quan han vist que es comprometien -els que ho feien, és clar- amb els seus anhels.
Ara bé, aquest més gran interès no sempre va acompanyat de bona informació, de sentit crític i de reflexivitat personal. Amb el més gran interès per la política també ha augmentat la mala informació al servei de la propaganda; la demagògia emmascarada d’argument racional, o el desvetllament de passions poc racionals. La mentida s’ha fet un gran espai en el debat públic, al costat de la denúncia més coratjosa. Com se sap, la veritat sol ser la primera víctima de qualsevol guerra. I fa uns anys que vivim en estat de guerra comunicativa poc o molt soterrada i, per tant, en estat de setge a la veritat.
Això és així, amb tots els seus clarobscurs. Però el que és indiscutible és que els terrassencs també s’han mobilitzat massivament. Sigui per la independència, per defensar uns sobres i unes paperetes, per poder votar, per la condemna de la violència policial gratuïta, per demanar diàleg o per una barreja de tot plegat, s’ha sortit al carrer. Segur que hi ha persones amb més bona memòria, però jo no recordo tanta gent al carrer per raons polítiques, ni tan sovintejadament, com aquests darrers dies. Recordo la gran manifestació per l’assassinat del regidor Francisco Cano de Viladecavalls. Però diria que no va ser tan massiva, a part de reunir molta gent de fora de la ciutat.
Tant que parlem de participació, aquestes mobilitzacions són, també i principalment, una forma de participació ciutadana. A més, i afortunadament, són una participació de mal manipular per interessos minoritaris, capaços d’ocupar -com ha passat sovint- els debats reduïts en nombre i interès. És per això que crec que aquest compromís nacional mereixeria una profunda reflexió per part dels nostres representants polítics. Primer, sobre què fa sortir realment al carrer tanta gent. En segon lloc, sobre el comportament cívic d’aquestes mobilitzacions ciutadanes. Tercerament, sobre com es podria aprofitar tanta energia política a favor d’un més gran compromís també pel futur de la ciutat.
És cert que l’horitzó nacional, aquests darrers anys, a més de les conseqüències que arrosseguem de la crisi econòmica, ha desdibuixat els objectius locals. Però caldria reprendre aquesta reflexió. Què passa amb les grans empreses locals, amb pèrdues tan rellevants com Caixa Terrassa o Mina d’Aigües? Aguantarà bé Mútua? Es pot comptar amb altres empreses del mercat global instal·lades a Terrassa per reforçar el benestar local? I on queda l’espai de creació i difusió cultural en tot aquest maremàgnum? Hi ha cap expectativa d’un canvi profund en el comportament cívic -convivència veïnal, neteja de l’espai compartit, l’ús dels serveis públics, la mobilitat i la convivència de tot tipus de vehicles, en les qüestions de sostenibilitat ambiental i energètica? Ara que estem mobilitzats, per què no redirigir part de la consciència política cap als afers locals?
