Potser caldria acordar que tots els dies de l’any haurien d’estar dedicats a enaltir la professió docent i fer-ho també amb d’altres feines i oficis que palesen un elevat grau de vocació i esperit de servei. Disculpeu però, en els temps que corren, aquestes fantasies poden ser apropiades i ben rebudes. Amb motiu de la jornada commemorativa del Dia Mundial dels Docents (5 d’octubre) diferents mitjans, inclòs el nostre Diari, hi han dedicat sengles reportatges. En tots, hi trobem la sinceritat i explicacions dels seus protagonistes. D’alguna manera parlen en nom de molts altres i això és important. Quan els mestres opinen o es confessen en algun debat, reportatge o programa pugen automàticament les audiències. Acostumen a dir coses prou/molt interessants i d’una lògica inqüestionable. També ho són tota mena de comentaris i prediccions sobre el futur d’aquest ofici. En aquest sentit no hi ha dubte que la professió docent ha canviat d’allò més i s’ha adaptat amb els canvis dels darrers temps. Es treballa molt i amb qualitat. En qualsevol cas em quedo amb una frase, extreta del suplement del Diari, que és la que em permet organitzar, o almenys ho intento, un possible discurs: "… Fa molt de temps que es té la sensació que qualsevol pot ser mestre i res més lluny de la realitat actual" (Elisabeth Eixarch).
Com sovint es suggereix i també es recorda en els comentaris del proppassat dissabte, fa falta tota la tribu per educar un infant però caldria afegir que només amb quatre mestres sense vocació, coherència, implicació ni complicitat podem enfonsar la motivació de molts alumnes i trencar un munt d’anhels i projectes. Així, doncs, "servei" pot ser la paraula més adient com a base i fonament en formar i ajudar a créixer els nostres infants i adolescents. Al respecte, la seva mancança pot tenir efectes desastrosos. L’ofici més vocacional ha d’assumir malauradament quotes importants d’intrusisme. L’esperit de servei, no el porten les noves tecnologies, el treball per projectes o les pissarres que enraonen. La professió docent té en la idea de servei el seu referent principal i això es tradueix a atendre/escoltar l’alumne i valorar tot el que fa per insignificant que pugui semblar. Això també significa no mirar cap a un altre costat quan planeja el fantasma de l’assetjament. Es tradueix a evitar qualsevol comentari ofensiu/menyspreu a l’aula i ja no parlem de defugir de qualsevol fals protagonisme en deixar penjat un alumne amb un 4,9 i vantar-se de tal "proesa". Sortosament els entrevistats palesen ganes i il·lusió i fan una aportació important en dignificar una professió prou malmesa malgrat reportatges, entrevistes, programes televisius i noves aportacions bibliogràfiques. Servei i coratge són el que detectem en mestres i escoles de barris marginals de què ningú es recorda i que fan mans i mànigues perquè cada dia sigui fantàstic i meravellós. En alguns indrets han de lluitar contra tots els elements haguts i per haver per aconseguir garanties i millora en l’aprenentatge. Com s’interpreta la idea d’innovar en un barri que és tot un poema a nivell familiar i social? Els mestres ho fan possible i malauradament no en tornarem a parlar fins a l’octubre de l’any vinent.
