Ni que sigui balder, començaré manifestant el meu respecte i afecte cap a l’alcalde Jordi Ballart. Primer, perquè és el meu alcalde, democràticament escollit, ni que jo no l’hagi votat. Segon, per una simpatia derivada d’una escassa i breu però franca relació personal. I, tercer, perquè no m’és difícil posar-me a la seva pell en aquests temps de tanta dificultat, i sentir indignació per tota la mena d’atacs ignominiosos de què ha estat objecte.
Però, precisament des d’aquest respecte radical, com he fet tantes altres vegades, tant m’atreveixo a aplaudir algunes de les seves iniciatives com a discrepar políticament d’algun dels seus criteris. I ara estic just en aquest punt. D’una banda, no puc fer altra cosa que felicitar el seu coratge anunciant una posició ferma davant d’una possible aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per suspendre l’autonomia política de Catalunya, si el PSOE hi donava suport: ha dit que estriparia el carnet del PSC i dimitiria d’alcalde.
Tanmateix, vet aquí algunes observacions. Una: el govern de Mariano Rajoy pot aplicar l’article 155 amb la majoria absoluta que té al Senat i no li cal el suport del PSOE. I, per tant, la decisió de l’alcalde té més a veure amb raons de partit que no pas lligades al destí del nostre país. Vull dir que, si en qualsevol cas se suspèn l’autonomia (que, a la pràctica, ja s’ha anat suspenent de mica en mica), és clar que l’alcalde seguirà apostant per una impossible sortida pactada. És a dir, per una quimera. Per seguir mirant cap a una altra banda.
Dues. Em costa entendre que, davant de la mobilització més gran mai vista a Terrassa, i a més, de manera continuada -Unipost, 1-O, 3-O matí i tarda-, l’alcalde apel·li als que s’han quedat a casa per relativitzar-la. És una mena de recurs a la "majoria silenciosa", un argument molt utilitzat pel règim franquista i que lamentablement ha quedat empeltat al règim que l’ha seguit. La qüestió, alcalde, és que en una democràcia compta qui s’expressa en llibertat. I qui calla, no hi juga.
Tres. Diu Ballart que no va votar perquè a la butlleta del referèndum no hi havia la seva opció. I no és cert. D’una banda, perquè els referèndums solen fer-se a "sí" o "no", i precisament quan el 9-N es va fer amb la doble pregunta resulta que tampoc va agradar al PSC i la va escarnir. D’altra banda, perquè sabem que la resposta de Ballart era "no". No vol la independència, i és tan legítim que per això es preguntava. I, dins del "no", hi cabien des de l’unitarisme més intransigent fins al sistema federal o plurinacional que, en sentit estricte, a Espanya no defensa ningú. Si no va anar a votar, ha de ser per altres raons.
Quatre. L’alcalde diu que el referèndum no tenia garanties. Aquesta afirmació ratlla l’ofensa, tenint en compte que el PSC i el PSOE han contribuït decididament que no les tingués. No pot ser que qui posa la cama per entrebancar llavors acusi la gent de caure!
Cinc. Finalment, l’alcalde Ballart diu que la solució vindrà del diàleg i d’un referèndum pactat com a Escòcia. Ja em perdonarà l’alcalde però, potser perquè fa més anys que ell que m’afaito, jo sé de manera fefaent -i ell em temo que també- que això no arribarà mai. Mai. I, per cert, el nostre procés ja és més llarg que l’escocès, perquè el va començar l’ínclit socialista Alfonso Guerra el 2006 quan es va vantar d’haver deixat en res l’Estatut liderat per Maragall -on va ser el PSC, llavors?- i per la campanya catalanofòbica del PP. Deu o dotze anys, no són prou?
