Penso que la definició de la política com "l’art del possible" és una de les seves millors definicions, ja que emmarca els límits dins dels quals és possible viure en comú. Sembla que aquesta definició vulgui també expressar que qui vol anar més enllà del possible és un menor d’edat i sigui, a més, una prevenció enfront dels polítics que no saben la diferència entre allò políticament possible i allò impossible.
Que és difícil mantenir units els ciutadans dels diferents pobles és evident tal com ho demostra la història. Un dels exemples més antics d’aquesta dificultat, el trobem a la Bíblia amb el mite, conegut per tothom, de "la torre de Babel". El filòsof alemany Sloterdijk ("En el mismo barco") interpreta el relat del mite com l’escena originària de la pèrdua de consens entre els homes. Babel representaria l’expulsió dels homes del consens, és a dir, de la coincidència harmònica entre les conviccions i les tasques. La interpretació d’aquest mite és, conseqüentment, un mite antipolític: trencar la unitat que s’havia aconseguit al voltant d’una tasca comuna.
Deia G. Orwell que "veure el que hi ha al teu davant exigeix una lluita constant". Tothom sap el que hi ha davant seu, el "problema d’encaix de Catalunya amb Espanya". Tothom sap què és "aquest procés", com està esdevenint i el que ha succeït: anar a votar, per una part, i la violència injustificable, per l’altra. Si se segueix en aquesta direcció tothom sap també no com acabarà, sinó què succeirà. Fins ara només s’escolten veus desafiadores i veus amenaçadores. La intervenció del Rei ha estat totalment decebedora alineant-se amb una part tot i formant part del problema i no de la solució. Se senten veus incendiàries, que agreugen el problema. És l’antipolítica que trenca la convivència, el viure en comú. El que cal témer de l’antipolítica és el no voler moure’s de la pròpia posició, és veure un perill en el diàleg, és no voler canviar les idees que empresonen el pensament, és utilitzar el homes com a mitjans, és utilitzar la violència com a arma política, és emprar la democràcia o la Constitució com a paraules clau per a la manipulació de totes les coses, és no voler percebre que els somnis sovint acaben en malsons; l’antipolítica és no voler saber res dels vents, dels corrents ni de les marejades; és aleshores quan les societats no floten durant gaire temps. La desmesura, l’excés, ultrapassar els límits porten sempre desgràcies per als més febles, els ciutadans.
Girem-nos vers l’antigor i observem la mitologia i la tragèdia gregues; ens poden recordar alguna cosa per fer-la servir ara. A la mitologia grega hi ha tres paraules mestres que ens envien un missatge útil per a la situació actual: "cosmos", l’ordre harmònic; "dike", la justícia, és a dir la conformitat amb aquest ordre, que és ocupar el lloc que correspon a cadascú, i "hybris", la desmesura, l’excés, trencar els límits. Quan es produïen els excessos, que trencaven l’ordre harmònic, hi havia uns mediadors, els herois, els quals tornaven a garantir l’ordre perdut. La tragèdia grega ens mostra la representació de dilemes morals i polítics entre dos mals.
Qualsevol elecció tenia conseqüències negatives; unes, però, més greus que les altres. En una situació tràgica es té la capacitat d’elecció: el rebuig del mal més greu i l’assumpció del mal menor, fer una passa enrere per tal d’evitar una derrota total.
Davant del que hi ha hom ha de dir que és l’hora de la política, ja. Allò important avui és que "algú" faci allò que no està fent "ningú": ser valent i oferir-se per fer l’acte més essencial de la democràcia com és parlar, dialogar o ser mediador; altrament, el caos.
* L’autor és filòsof
