Des que el diumenge dia 1 d’octubre a les 8 del vespre es varen tancar els espais electorals a on una colla de catalans vàrem anar a exercir el nostre dret a decidir m’estic fent la mateixa pregunta. I ara què?, ara què sóc, ara com segueix la meva vida. No cal que jo us digui quin ha estat el sentit del meu vot, per allò que és personal i intransferible, però en tot cas us puc ben assegurar que aquest matí m’he hagut de llevar per anar a treballar, he fet el cafè del matí de la mateixa manera, he saludat les mateixes persones, he esmorzat al mateix bar, he treballat amb el mateix ordinador, dinaré al meu racó preferit i a la tarda si tinc temps aniré a córrer una estona per enfilar el sopar i el descans merescut. Vull dir que la meva vida no ha canviat substancialment, segurament ho ha fet en termes d’economia global, qui té la caixa, qui em pagarà les pensions, qui em garantirà el servei sanitari, educatiu, social…
…Però ara que ja ha passat tota l’efervescència que s’ha generat al voltant del procés i sense entrar en quins han estat els comportaments favorables i les conductes matusseres per part de les dues bandes del conflicte, vull ben assegurar-vos que el que no ha canviat és el meu grau de solidesa personal. Continuo sent la mateixa persona abans que ara. Continuo estimant la mateixa gent (catalans, bascos, madrilenys, andalusos…) que estimava abans. Em continua agradant igual el nord de l’Estat espanyol (des d’Irun fins a Galícia), m’agrada el caràcter acollidor dels asturians i la gresca dels malaguenys. Continuo parlant amb els meus companys de Madrid i seguim fent mofa del pa amb tomàquet que suquen a la capital de l’Imperio.
Sento el mateix amor per les deveses de Còrdova i d’Extremadura, quina preciositat, i sóc capaç de parlar amb gent de Burgos com si dels meus germans es tractessin.
Aquesta és la meva/la nostra gran victòria, que sabem valorar el fet que ens uneix com a col·lectiu, ser persona. És cert que a tot arreu trobarem imbècils opacs que s’entesten a fer sentir la seva veu com a únic enfocament de la vida, sense obrir el seu cervell a la riquesa de la diversitat en les opinions. Ser diferent és quelcom meravellós perquè ens permet contrastar, comparar, millorar, reconèixer, perdonar, estimar. Ser persona porta implícit el respecte a tot allò que s’allunya de la meva carretera, acceptant altres opcions sense cap mena de recança. No han estat capaços d’adonar-se que per sobre de fronteres, diners, poder i ego hi ha la vida senzilla i planera de la gent, dels imbècils intransigents inclosos. Només calia haver-se aturat a pensar que qualsevol discrepància anava a favor del procés perquè l’ absoluta rigidesa del pensament bloqueja, ancora i a la llarga avorreix i destrueix.
Som persones en tant som capaços de canviar, d’evolucionar i el canvi, la millora i l’evolució poden estar sustentats/sustentades sobre l’opinió de l’adversari que no sempre està a la banda contrària, ens ajuda a créixer, segur. El contrast és riquesa.
A partir d’ara ja em diran a on haig de pagar els impostos, com serà el meu document nacional d’identitat i quina matrícula portarà el meu cotxe, però ningú em podrà dir, no els ho permetré, amb qui m’haig de relacionar, què haig de valorar i a qui haig d’ estimar. Jo seguiré sent la mateixa persona que era amb els mateixos valors i les mateixes creences i conviccions, jo seré el mateix cor i ànima en totes aquelles coses que m’identifiquen com a persona, ser català o espanyol no em canviarà pas.
Llàstima que aquesta reflexió no la facin totes les persones que habiten al nostre planeta, les coses serien més fàcils.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
