Diumenge passat molta gent va/vàrem fer cua per una qüestió, suposadament, tan senzilla com voler expressar lliurement el que pensem i desitgem. Val a dir que aquest diumenge, per les mil i una circumstàncies que tots coneixem i molts han patit físicament i psíquica, no s’oblidarà mai més. Sí que he constatat que molta gent havia oblidat que, en d’altres èpoques, era festiu car se celebrava (!) l’ascens -exaltación- del Caudillo com a cap de l’Estat. Poca broma. Era una festa destacada en el calendari de commemoracions franquistes durant molts anys. Per això els col·legis començaven l’endemà. D’això, també n’hem parlat sovint i qui sap, ja no ho sé, si potser és molt millor aquesta amnèsia commemorativa/festiva de tristos records per a molta gent. Els historiadors ja en farem recordança sempre que convingui.
Trigaré molt de temps a tancar l’àlbum d’imatges i experiències compartides i viscudes del primer d’octubre d’enguany. Potser no l’arribarem a tancar mai. Ara i sempre m’entretindré en l’experiència i emocions d’una immensa cua matinal que va canviar un parell de vegades d’ubicació però que esdevingué un pou d’anècdotes i d’emocions malgrat el trasllat sobtat i massiu per culpa dels "col·lapses informàtics". "Modo avión" fou un dels eslògans més repetits. Entenc que hores d’ara tothom ja sap com funciona. Aquesta no era l’espera tradicional per embarcar, esperar el torn a la peixateria o per accedir a algun espectacle. Fou la cua de la il·lusió, l’anhel i l’esperança on no vaig sentir mai cap mena de retret pel temps, moviments de gent ni la durada. Cadascú t’explicava la seva història, els seus arguments i les seves inquietuds. Hi havia gent de totes les edats i abillaments i, per si algú encara en dubtava, la transversalitat era total. Fou un constant aprenentatge. Sempre parlo del meu estimat barri de Ca n’Aurell i ara no en faré pas una excepció. Era fantàstic trobar-se amb el veïnat que es distribuïa més a la vora o més lluny d’on estava situat. Allà hi havia molts dels veïns amb qui hem compartit moments bons i difícils al llarg de molts anys. Hem rigut i hem plorat tots plegats. Sempre atents davant qualsevol incidència. Aquest diumenge també he vist plors i emocions en els seus rostres. La gent autèntica que tant estimo i que sempre hi són. Quin barri i quines persones! Diumenge també hi eren i no hi faltava gairebé ningú. Alguns caminen amb moltes dificultats o van en cadira de rodes. La gent els obria pas amb grans aplaudiments. Fou un homenatge espontani als herois del treball, l’esforç i mil adversitats. Reconeixements espontanis abans i després d’emetre el vot. A molts d’ells, no els havien aplaudit mai ni tan sols quan varen plegar de la fàbrica després de tota vida al peu dels telers.
La cua/les cues foren una festa i un model de civisme. No vaig sentir mai cap recriminació i tot foren facilitats per al qui es cansava o necessitava alguna mena d’ajut. Diumenge fou un dia que es va omplir de gestos i accions anònims de gran valor i significat per a la nostra memòria col·lectiva i per a la història d’aquest país. Molta qualitat humana. En Jordi Balló (La Vanguardia) parla d’intel·ligència col·lectiva. El servei d’ordre dels diferents col·legis electorals mereix també un homenatge així com la gent que va matinar, va fer nit a les escoles o va preservar urnes i paperetes. De cop i volta la gent es va adonar que participava/protagonitzava en quelcom únic i rellevant. La cua esdevingué una font inesgotable de complicitats. No tinc cap dubte que fou una lliçó de i per a la història.
