Avui és dia de reflexió. És una vella tradició que no es practica a gaires països. Té alguna cosa d’absurd, perquè en deu anys hi ha hagut prou temps per reflexionar i prendre alguna decisió. I els cagadubtes de mena -que n’hi ha un munt- demà es llevaran i encara no sabran si anar a votar ni què votar. Més aviat, avui és un dia per respirar a fons, recuperar forces i estar a punt per demà, diumenge, poder recórrer el darrer tram de l’ascensió. Entenent aquest "recórrer" el darrer tram, és clar, en qualsevol de les opcions possibles.
Vull dir que votar "sí" implica apostar per un gran canvi polític. Un canvi, a aquestes alçades, gairebé tan gran com votar "no", perquè mai les coses no seran com abans. El "no" portaria canvis tan grans -però en el sentit contrari- com el "sí", encara que lamentablement els que el defensen no ens han sabut dir ni quin país volien ni quines conseqüències preveien en cas de guanyar el "no". I això també val pel quedar-se a casa mirant-s’ho de lluny. No votar és també una manera d’actuar, de conseqüències tan rellevants com votar "sí" o votar "no" -o més-, es faci amb consciència o sense saber-ho. No votar és posar-se al costat de la prohibició al dret d’autodeterminar-se, és posar-se al costat dels repressors i dels qui han atemptat contra la llibertat d’expressió i reunió, fins al punt que les mateixes Nacions Unides -sempre tan prudents- han hagut de cridar l’atenció al govern espanyol. No votar és, no cal dir-ho, una decisió democràticament legítima, però no és una posició innocent. Els "sí", els "no" i les "abstencions" són formes d’expressar-se políticament. Que ningú pensi que pot mirar cap a una altra banda.
La convocatòria accidentada d’aquest referèndum, amb tot, ha deixat moltes coses clares. Ha desmentit els pronòstics que érem davant d’un suflé. Ha fet clara la naturalesa de la relació de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Ha desemmascarat covardies i valenties, intransigències i toleràncies, agressivitats i cordialitats, egoismes i solidaritats. Tenim fotografies de tot. No és fàcil fer-ne un balanç objectiu, i ara mateix no l’improvisaré. La mirada neta de cadascú hauria de ser suficient, i les mentides grolleres d’alguns no l’haurien d’enterbolir.
El camí de més de deu anys que ens ha portat fins aquí ha tingut moments de tot. El sobiranisme i, en concret, l’independentisme han tingut mancances i han comès errors, en bona part derivats de les mateixes dificultats que havien de superar. Era un camí inèdit, sense mapes, sense fulls de ruta i, per tant, subjecte a fer marrades. En el futur hi haurà temps per estudiar-ho amb rigor. Però aquests errors hauran de ser posats al costat dels de l’unionisme, i dels del "tantsemenfotisme", i dels dels suposadament equidistants. I que consti que no ho dic per fer-ne retret, sinó conscient que, com deia Einstein, qui mai ha comès un error és que mai ha provat res de nou. O, encara dit d’una altra manera, que allò que comptarà és si els errors s’han comès per voler canviar i prosperar, o si s’han comès per conservar i renunciar a nivells més grans de justícia i llibertat. I, per tal d’afavorir la reflexió, em limitaré a recordar una altra frase d’Einstein: "Els que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ho estan fent possible". I és que, es voti el que es voti, demà farem Història i qui vulgui sortir-hi ja sap què ha de fer.
