Arribat a Terrassa tot just després de les riuades, vaig viure a la carretera de Martorell, cantonada amb el carrer d’Arquimedes, a casa de la meva àvia. A la vorera, llavors eren molt amples, jugàvem a saltar i parar i ens esbargíem amb altres entreteniments similars fins que un dia van eixamplar la calçada per afavorir el trànsit dels vehicles i les van deixar tal com són ara, tan esquifides que ja ni els adults podien seure-hi en cadires els capvespres d’estiu per petar la xerrada amb els veïns i transeünts.
Tot i això, els automòbils encara no eren un problema. Al carrer de Watt, amb un amic, utilitzant la gran paret de la part posterior del cinema Doré com a frontó, fèiem partides de saco amb pilotes casolanes i no recordo haver hagut d’interrompre mai una partida pel trànsit, ni tan sols que un cotxe aparcat ens destorbés. Per jugar no calia gran cosa, una piloteta de goma de les que regalaven al comprar unes sabates era ideal, però també t’ho passaves pipa amb unes xapes d’ampolles de refresc, un bassal al carrer i quatre pedres, uns botons d’abric, una goma elàstica, uns avions fets amb paper, una caixa de formatgets, unes peces de xavalla, unes llavors de bedoll… I una mica d’imaginació.
I Sant Joan? La meravella de les fogueres -aquelles fogueres immenses- i la seva especial lluminositat, reflectida a les cares del qui les envoltaven. I la il·lusió del nanos que uns dies abans anàvem arreplegant trastos vells per cremar. Entre els artefactes pirotècnics, jo sentia una especial predilecció per les pedres fogueres i sobretot pels mistos garibaldi, que enceníem i deixàvem petar entre les mans formant una mena de cassoleta.
Un altre amic vivia al final del carrer de Volta, en una casa solitària, i just entre la seva casa i la riera enclotada -ara l’avinguda d’Àngel Sallent- hi havia un descampat de terra argilosa ocupat per un gran bassal on jugàvem a veure qui feia rebotar més vegades pedres planes sobre la superfície de l’aigua… però quan els seus pares no estaven al cas les tiràvem cap als nanos que vivien a l’altre costat de la riera -cap a un indret de cases disperses que llavors es deia el Barrio de las Latas i que ara forma part de la Maurina-, però ho fèiem sense malvolença, com qui diu, per esport.
Altres jocs, també els haurien desaprovat els nostres pares si haguessin sabut que els practicàvem. Un, per exemple, era dibuixar amb un guix pispat a l’escola una diana en una porta vella de fusta i fer-hi punteria utilitzant els compassos. Aquest entreteniment no agradava gens als propietaris de les portes, clar, com un dia ens va fer saber entremig d’una allau de recriminacions una àvia enfurismada del barri que ara anomenem del segle XX i que llavors o no tenia nom o l’amic que vivia a l’última casa del carrer de Roger de Llúria ni el sabia.
Quan un parell anys més tard vaig anar a viure al carrer de Joaquín de Paz, cada dia dels mesos de bonança, a la sortida de l’escola, després de berenar i fins a l’hora de sopar, una bona colla de nois celebràvem competicions d’atletisme de pa sucat amb oli o jugàvem partits de futbol amb balons de marca no t’hi fixis, i els dissabtes a la tarda anàvem sota el pont del Passeig per jugar amb pilotes de cuiro barrejats amb gent d’altres barris.
La urbanització de la ciutat en funció de la mobilitat dels automòbils i el triomf de la televisió com a mitjà d’oci van acabar amb aquell nostre món de jocs al carrer. El 1969 vaig anar a viure al barri de Vallparadís i els vespres d’estiu, assegut a la porta del meu bloc, sol, podia sentir el gran cor de les veus de totes les televisions sortint a l’uníson de les finestres obertes de tots els habitatges.
Si el trànsit i la televisió van fer molt per allunyar els infants i adolescents dels carrers, una dècada després es va afegir la por dels adults a l’heroïna, als heroïnòmans i a la petita delinqüència juvenil, i una altra dècada després la irrupció i generalització dels videojocs van acabar de convertir els carrers en un simple espai de trànsit. En una vintena d’anys es va dir adéu a aquella llibertat, ni que fos petita, al joc lliure i espontani, a la socialització en contacte amb nois i noies de tota mena i condició social… I es va donar la benvinguda als espais urbans infantils de cartró pedra, a les activitats extraescolars, a la soledat…
I internet? Almenys la televisió es veia en família i alguns programes eren objecte de conversa, ara molts nois i noies s’enfronten a la pantalla en solitari. Els jocs al carrer segurament tenien els seus perills -un perills diferents dels que corren els infants d’ara amb els seus jocs virtuals-, però, a més de fer-nos feliços, a la majoria ens educaven socialment i emocionalment, ens ensenyaven a gestionar i solucionar conflictes.
Enyoro aquella ciutat feta a la mida de les persones, aquella cultura de carrer…
