La Moreneta és un símbol identitari del nostre país. Ningú no ho discuteix, sigui o no creient. Tenint a tocar la jornada del primer d’octubre, cada dia que passa m’he de refregar els ulls. Mass-media i xarxes socials treuen fum. Diumenge passat em va treure de polleguera una doble notícia:
El monjo de Montserrat Sergi d’Assís Gelpí va fer una homilia canyera. Parlà de dir "no" a la repressió i sí "to the freedom". Donà suport a la lluita pel respecte a drets i llibertats fonamentals davant la repressió espanyola (com el dret de reunió, la llibertat d’expressió i el dret d’ésser consultats). També criticà el menysteniment envers les institucions del nostre poble. Cosa que es tradueix a ignorar els ciutadans representats, en referència als atacs a l’autogovern, detenint alts càrrecs i intervenint competències. Demanà no mirar cap a una altra banda ni deixar-se arrossegar per la postveritat.
En moltes misses dominicals de les parròquies, es llegí una nota de la Conferència Episcopal Catalana, summament light. Sol·licitaven a tots els catòlics pregar i implorar la benedicció de Déu sobre Catalunya, arran de la delicadesa del moment. Resar per totes les persones que tenen la responsabilitat en el govern de les diferents administracions públiques, de la gestió del bé comú i de la convivència social. Avançar en el camí del diàleg, l’entesa i la no-confrontació, el respecte als drets i institucions, ajudant que la societat sigui un espai de germanor, llibertat i pau. No cantem -al Virolai- allò que "dels catalans sempre sereu princesa, dels espanyols estrella d’Orient"? Tibo d’una cançó del "noi de Xàtiva": "Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg…, que no és resignat". Així, no puc quedar-me mut… No ho veig clar. Em preocupa un cert estat generalitzat d’histrionisme. No som a l’època de les creuades. Massa polítics llancen la pedra i amaguen la mà. Emplacen el poble a tensionar l’entorn. Les declaracions d’en Joan Tardà no ajuden. Tampoc les de la presidenta Carme Forcadell, menystenint PP I C’s. No veig clar pertànyer a una mena d’institucions dogmàtiques (tant polítiques com religioses) on tot es fa per reial decret. Ací i a sis-centes quilòmetres enllà. N’hem fet un gra massa? Som a temps de no viure un daltabaix descomunal. No pas amb l’ambigüitat de la cúria.
