L’any 1968 començaven a Sant Cugat les activitats acadèmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona. Molts en podem dir la nostra universitat i, per què no, una segona llar. A casa tots hem passat per les seves aules i diferents facultats (Lletres, Dret i Medicina). Ja han passat cinquanta anys i ara s’han endegat les celebracions d’aquest preuat aniversari. Tant de bo que l’any vinent sigui una festa d’aniversari en el sentit més autèntic del terme. Que tinguem sort! Els vincles de molts i de molts tipus són importants i lògics amb aquesta universitat que sempre hem considerat propera. Una universitat que naixia i es situava en terrenys inhòspits, ben lluny de la ciutat de Barcelona, amb intencions clares de dispersió/distracció sobre qualsevol resposta col·lectiva i multitudinària davant d’un règim que no en deixava passar cap. Ben al contrari. Estic convençut que cadascú té la seva pròpia història i un munt de vivències amb relació al món universitari i al campus de Bellaterra. Cadascú rebobina la seva pel·lícula però amb imatges coincidents sobre determinats moments, persones i situacions: l’entrada, corredisses i repartiment dels grisos, l’execució d’en Puig Antich, el recital d’en Raimon, l’aprovat general… Cinquanta anys de vida donen per a cinquanta mil històries protagonitzades per milers d’estudiants i professors. Cadascú pot explicar la seva aventura, més llarga o més curta, durant l’estada a la facultat i les experiències viscudes durant i després d’uns anys que, personalment, considero únics i fantàstics.
L’octubre de 1972 arribàrem al monestir de Sant Cugat i en diferents estances vàrem tenir les primeres classes. El primer trimestre fou la novetat més extrema. El monestir, el Mesón, nous amics i coneguts, els primers professors: Pilar Benejam, Feliu Formosa, Ernest Belenguer… Després ja vàrem passar a Bellaterra amb un llarg/trasbalsat itinerari fins a arribar a la Facultat de Lletres. Amb tren de Terrassa a Sant Cugat i a corre-cuita canvi de línia per agafar un altre comboi en direcció a Sabadell i baixar a l’estació de Bellaterra. Després del trajecte en ferrocarril començava l’expedició a peu per la ruta Ho Chi Minh, camí sinuós i poc recomanable en temps dels monsons, fins a l’entrada gloriosa en aquell campus dels anys setanta on tot estava per fer i res a veure amb els serveis i equipaments actuals. Un llarg quilòmetre de camí selvàtic ens conduïa a un paisatge fred i ple de ciment on en uns llargs i malmesos bancs de fusta vàrem deixar tots els nostres pensaments i versos malgirbats. Un bon nombre de professors formen part del meu imaginari i sortosament he mantingut relació amb alguns per la meva activitat professional. Sempre m’he considerat aprenent al seu costat. Sempre agraït: tant en època d’estudiant com en la d’un professor entossudit a construir ponts d’apropament i comprensió entre el món universitari i l’ensenyament secundari. Massa sovint dubto de si ho vaig aconseguir. Quan escric aquestes línies penso en l’anecdotari, bo i també advers, que l’Autònoma no ha cessat mai de subministrar-me. De fet és la meva vida i la de molts altres. Per molts anys.
