S’apaguen els llums del públic i s’encén un mur de leds i el so de la música de Pau Carrió i Arnau Vallvè ens condueix a aquesta indagació sobre l’amor i els seus misteris de la mà del mestre William Shakespeare. Estem al Teatre Lliure de Gràcia, els actors són els que la temporada passada eren els nens de la lleva del biberó i elles, les senyores de la neteja de "Revolta de bruixes", ara són energia pura, fuetades de joventut i litres i litres de bellesa escènica. La comèdia romàntica "Nit de reis" vista pels ulls de Pau Carrió esdevé un cant a l’enginy. Els embolics i les bromes, els amos i els criats, l’alcohol i la música, els càstigs i els premis de l’amor es desenvolupen en un espai buit, tan sols unes cadires de cabaret omplen l’escenari il·luminat per aquest mur de leds que és com un gran anunci de neó que il·lumina com un sol artificial aquest escenari fosc com la nit.
Un naufragi i dos germans separats per la tragèdia a l’estil dels bessons idèntics de les comèdies de Plaute, un bufó amb la veritat disfressada de bogeria, desitjos i desitjos no satisfets porten la nau de Pau Carrió. En aquesta versió aposta per tenir cura de la versió catalana del text i potencia l’ofici d’actor fent que cada frase vagi més enllà en boca del grup d’actors que componen la jove Kompanyia Lliure, mai els veiem com un grup despersonalitzat, tot el contrari, veiem les individualitats en l’actuació, cada actor encarna el seu personatge des de la radicalitat de la paraula shakespeariana. El minimalisme escenogràfic fa més gran el treball de Clàudia Benit en el paper de Viola, el de Raquel Ferri en el paper d’Olívia i Joan Amargós interpretant Malvolio. Tres personatges que harmonitzen l’estructura de l’obra. Són papers molt complicats que han estat magníficament encarnats.
Enginy i frescor d’una obra en què el joc isabelí d’home que fa de dona disfressada d’home es transforma en la d’una actriu que interpreta una dona que es disfressa d’home, per demostrar que el desig sexual va més enllà de si és home o dona, els atributs de la naturalesa confereixen el triomf de la intel·ligència, que no era poca cosa en un món on regnava el cinisme. Joves valents i decidits, sensats, pragmàtics, que busquen satisfer els seus desitjos per sobre de tot en un món caòtic com mostren els sorprenents enllaços finals o la ridiculització del duel dels covards. Tots els fils de la trama es van lligant i cap d’ells és més important que els altres, l’equilibri és notable.
Només hi ha un camí més gran, parlaríem d’autopista en l’obra, i no és altra que la de la música que fa de connexió, d’alè de vida important i absorbent.
El Lliure de Gràcia obre les seves portes amb una història carregada d’emoció, de música, de radicalitat juvenil absorbent i inoblidable.
