Abans de 1962, quan jo era un infant i vivia a Cartagena, als 5 o 6 anys sortia de l’escola i com gairebé tots els meus companys anava tot sol cap a casa. Llavors pocs pares o mares anaven a buscar-nos, no hi havia gairebé trànsit de cotxes i no creien que estiguéssim en perill de ser víctimes de cap violència ni de patir cap trauma… sempre que no ens endinséssim al malfamat barri del Molinete.
Els nens jugàvem a les places i als carrers: a curses de xapes d’ampolles de refresc empeses per terra amb els dits, a xiva amb bales de pedra, a la baldufa i a jocs de tocar i parar. També era típic jugar a batalles de cavalls i cavallers en parelles: un nano dret feia de cavall i l’altre, a collibè, feia de genet, o a curses de carretons: un era el carretó i feia servir les mans en lloc d’una roda per desplaçar-se i el company feia de conductor i li aixecava les cames agafades pels turmells fins a l’altura de la seva cintura com si fossin els mànecs.
Les noies feien figures amb les mans i un cordill lligat pels dos caps amb un nus, saltaven a corda al ritme de cançons tradicionals o jugaven a la xarranca arrossegant una pedra amunt i avall mentre saltaven a peu coix sobre unes caselles dibuixades amb guix a terra.
Els adults organitzaven altres jocs, al pati d’un habitatge o al d’una escola: el joc de les cadires, a trencar l’olla, a futbol per parelles lligades per una cama… però no penso detallar-los, ja que la meva intenció és rememorar alguns dels jocs que practicàvem els infants sense cap mediació: ni agrupacions escoltes ni esplais ni centres parroquials… Em sembla clar que no és pas el mateix el joc autònom que el joc dirigit. El lleure al carrer potser comportava alguns riscos, però crec que potenciava amb més efectivitat l’esperit de superació, la disciplina cooperativa, el coneixement de l’entorn, la recerca instrumental, l’enginy…
Hi havia altres entreteniments desaprovats pels adults, per exemple: picar al picaporta d’una casa de pisos perquè algun propietari fes anar el porter automàtic de l’època, un llarg cordill que aixecava el pestell. Aquesta entremaliadura es podia prolongar amb dues variants: empentar un nano més petit dins el portal i tancar la porta perquè es quedés mig a les fosques o invitar un xaval poc murri a trucar quan tu ja ho havies fet cinc i deu minuts abans i el veí tenia ja preparada una galleda d’aigua bruta per escarmentar els gamberrets.
Alguns nanos entraven als grans portals foscos amb un cucurutxo de paper d’estrassa i el feien enlairar encenent uns mistos -mai vaig esbrinar com ho aconseguien- fins que es cremava i es desfeia en cendres i brases. Sovint havien de sortir per cames perseguits per les porteres o alguns veïns.
I era habitual jugar a les tabes -una taba és una mena de dau fet amb un os de xai-, però com que era un joc d’atzar -s’hi apostaven cromos- al pati de l’escola religiosa on jo anava estava prohibit, així que hi jugàvem d’amagat als lavabos, fet que afegia a l’al·licient dels capricis de la fortuna el de la perillositat… si un bocamoll avisava algun professor que fos aficionat a repartir llenya. Al carrer, però, ningú deia res si et veien.
En fi, a tot això, em preguntareu: «Com podíeu jugar a tantes coses al carrer? No us molestaven els cotxes?». Cotxes? Clar que no ens molestaven, n’hi havia tan pocs. De fet ni els recordo… En canvi sí que recordo alguns carros per al transport de mercaderies tibats per uns cavalls perxerons, d’una mida enorme, que, de debò, em feien una mica de respecte.
Els carrers i les places de les nostres ciutats encara eren veritables espais públics, de trobada, de convivència, de joc… Encara no s’havien urbanitzat en funció del trànsit i l’aparcament d’automòbils, ni les avingudes eren circuits de curses ni els carrers estaven atapeïts de caravanes de vehicles sorollosos, pestilents i contaminants.
Potser serà impossible recuperar un món com aquell, però almenys es podria intentar reduir el trànsit als nostres carrers -que ens els retornessin a les persones, que tornessin a ser útils per a la convivència- i gaudir d’una ciutat més humana, més ciutat, amb menys contaminació, menys accidents i més silenci.
Una de les mesures concretes per assolir-ho a Terrassa seria ampliar la flota d’autobusos urbans -i que fossin de qualitat i ecològics, per descomptat-, augmentar el nombre de línies, la freqüència de pas i, per què no?, oferir el servei gratuït. Cal potenciar el transport públic, si la ciutat vol sobreviure al trànsit!
