La veritat és que costa saber quin ha estat el moment, la situació, el motiu que ha provocat un trencament de la percepció del valor esforç entre la meva generació (vaig camí dels 50) i la dels meus fills. Tots els que han crescut al meu voltant hem sabut valorar el cost de les coses.
No em refereixo al valor en diners d’allò que adquirim, que també, sinó al cost emocional d’exaltar la dificultat a aconseguir-les.
No sé si la culpa és del sistema (sempre li donem les culpes), de la societat (trepidant i ferotge) o dels encarregats de transmetre en primer terme els valors patrimonials de la humanitat (els pares). El que sí que sé és que els joves d’avui dia valoren menys les coses que quan jo era jove.
Recordo la primera vegada que vaig esforçar-me de veritat. El meu pare (d’una generació encara més esforçada) em va portar al cinema a veure una pel·lícula que, en principi, m’encantava. Vàrem fer cua, estava a petar, i quan ens tocava comprar l’entrada el meu pare em va dir: "Au vinga, paga la teva entrada!". Jo vaig quedar astorat i li vaig contestar que no tenia diners, a la qual cosa ell va contestar: "I com penses anar al cinema?". Jo li vaig dir que pensava que ell pagava i em va dir que no. Recordo encara les seves paraules: "El cinema és un luxe, no és indispensable per viure, si vols coses boniques hauràs de treballar per aconseguir-les, hauràs d’esforçar-te". Aquella setmana vaig pujar totxanes des del carrer fins a la terrassa de casa, estàvem fent obres. Quan va arribar el dissabte el pare em va donar 25 pessetes (encara no existien el euros) i em va acompanyar al cinema. Vaig pagar-me l’entrada i quan vàrem sortir el pare em va convidar a cola i crispetes, "això t’ho pago jo, t’ho mereixes".
Hores d’ara haig de dir-vos que sóc un aficionat al cinema però encara no he vist cap pel·lícula tan bona com aquella, tenia un valor afegit, m’havia esforçat molt per anar a veure-la.
Potser ara els nostres fills tenen les coses massa fàcils, no ho sé, però crec que l’esforç és un valor a la baixa que cal fomentar, amb crispetes o sense.
Crec que hem de dissenyar estratègies que permetin als nostres joves gaudir de la màgia que l’esforç ens aporta. Crec que si les noves generacions perden el valor d’esforçar-se no val la pena que ens esforcem per sobreviure com a espècie.
No fa pas gaire vaig entrevistar un parell de joves d’uns 20 anys per poder acceptar-los en una feina que des de les 8 del matí fins les cinc de la tarda, esmorzats i dinats i amb un salari de 90 euros, els demanàvem que fessin de monitors de canalla petita. Es tractava de llevar-se un dissabte d’hora, fer aquestes horetes i plegar a les 5 de la tarda. Penseu que és un mal tracte?
La meva sorpresa va ser quan ambdós personatges en van dir que ells un dissabte per 90 euros no es llevaven d’hora i no van voler agafar aquella feina.
Encara necessitava aprofundir-hi una mica més i els vaig preguntar que per quants diners farien allò que els proposava per a aquell dia i van situar el mínim a 150 euros, esmorzats i dinats.
No en faré cap comentari, valoreu-ho vosaltres mateixos.
L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
