A cinc dies de l’1-O, tot penja d’un fil. No cal entrar en detalls. Ningú no té pa a l’ull. Tothom sap distingir el blat de la palla. La llibertat d’expressió ha saltat pels aires. Les mútues provocacions ho han apamat. Amb el dilema transcendental i metafòric que encara no sé si fou primer l’ou o la gallina… No sé quin bàndol va encendre la guspira. Els d’ací o els d’"acullà"? És així que vull fer un pas endavant… Fa pocs dies, el Periódico de Catalunya parlava de grups de WhatsApp on s’han generat frecs pel "collons" de l’embolat que vivim. Malgrat tot, segueixo pensant en la línia editorial dels directors de diferents mass-media. Des de la seva trona, gairebé diria que exerceixen el deure de parlar ex cathedra. La qual cosa no em treu a poder dir-hi la meva, tot i que no els arribo a la sola de la sabata. Per això, al llarg d’aquesta setmana passada, cadascuna de les meves columnes diàries incidia -poc o molt- en el sentit d’invocar el seny, la serenor, l’entesa, la coherència i el bastiment de ponts.
És ací que se m’encén la bombeta. Contrastant dues figures mítiques de la Nova Cançó de casa nostra, a qui fem cas? Trio en Lluís Llach, diputat de Junts pel Sí i darrer component del grup dels Setze Jutges i capdavanter del fenomen musical? La seva mítica "L’estaca" no requereix cap nova anàlisi envers del que estem parlant… O, tal vegada, em decanto pel contingut de les declaracions del noi del Poble Sec (a Xile), qualificant el referèndum de no transparent i d’haver fracturat la relació catalanomadrilenya? Posat a citar una de les seves composicions, "Conillet de vellut" em va de conya… Sense oblidar el "Diguem no", de Raimon; "La samarreta", d’Ovidi Montllor; "El burro i l’àguila", d’en Quico Pi de la Serra; "Remena nena", de na Guillermina Mota; "El general Bum Bum", de la Trinca, o "Què volen aquesta gent", de na Maria-del-Mar Bonet… La censura fou implacable i va fer de les seves. Als de Madriz, els manca molt més que un grill. Mentre que, a hores d’ara, a l’altre cantó del sarau, els teòrics líders (ANC, Òmnium i el propi Puigdemont) advoquen per no caure en les provocacions del martell, el cop de falç o similars. La semiòtica ens pot ajudar a enderrocar el que no ens està bé. Posem-hi intel·ligència i no pas cassolades.
