Els terrassencs ens hem sorprès a nosaltres mateixos amb la impressionant concentració de dimecres passat al centre de la ciutat en defensa dels drets bàsics que s’han vulnerat aquests darrers dies. El precedent, la resposta de dimarts a l’assalt policial -sense permís judicial fins a darrera hora, i encara parcial- a Unipost, al carrer de Cervantes i dels Àngels, ja havia estat memorable. Per massiu, constant i per pacífic. Però la mobilització de dimecres va superar totes les expectatives. Només se superarà l’1-O.
Naturalment, cal respectar totes les opinions. A favor i en contra de la independència. I a favor del referèndum o en contra. Amb arguments, és clar, i no pas amb simples apel·lacions a la llei -com demostra l’Estat, sempre interpretable- o, encara pitjor, amb desqualificacions cap als polítics que s’hi juguen el tipus. Que per mantenir una posició equidistant, de peix bullit en definitiva, hom es dediqui a crear sospites sobre suposades intencions perverses dels polítics és miserable. Particularment, dir que els governants catalans el que volen és mantenir la cadira, quan el president ja ha dit que no seguirà, i ell mateix i la resta s’hi estan jugant presó i patrimoni, és de molt mala fe. O pitjor: és el càlcul covard de qui, des dels seus articles o del seu càrrec, ara sí, vol mantenir la columna d’opinió o la cadira passi què passi. Particularment greu en els que es passen el dia sermonejant, fent apel·lacions al compromís ètic i donant consells morals.
El més lamentable dels que fan veure que la seva posició és equidistant és que, per salvar la seva poruga indefinició, posin al mateix pla les dues parts en conflicte. Com si els detentors dels aparells d’un Estat, els qui es permeten interpretar les lleis al seu gust, els qui organitzen operacions policials i mediàtiques contra Catalunya, els qui utilitzen la fiscalia per atemptar contra drets fonamentals com els de reunió, llibertat de premsa i expressió, els qui apliquen estats d’excepció per la porta del darrere, els qui recorren a la força policial, fossin el mateix que les institucions que responen a un mandat electoral, a una majoria parlamentària i a un clam popular al carrer. Apel·lar a aquestes alçades al diàleg, a crear comissions parlamentàries o a pagar més diners als catalans és pur cinisme. I és un insult a la intel·ligència. És com imaginar un diàleg entre el carceller i el pres, o entre el botxí i el condemnat, i dir-los que parlar "tampoc no és tan difícil". Les institucions catalanes van proposar el diàleg des del primer dia. Ja ho van fer amb l’Estatut aprovat pel 89 per cent dels parlamentaris catalans el setembre del 2005 i "cepillado" pel senyor Guerra i còmplices. Rematat pel Tribunal Constitucional el 2010, després de quatre anys que el mateix govern espanyol contravingués la mateixa llei. Es va demanar formalment fins a divuit vegades un pacte per fer un referèndum acordat. Al Parlament de Catalunya, PP, C’s i PSC tampoc no van voler participar a les comissions per debatre la llei de referèndum i de transitorietat, per després plorar hipòcritament perquè s’aprovava en un procés de lectura única, tal com a Espanya s’aproven les reformes de la Constitució.
Si es tenen arguments, que es donin. I, si es vol quedar fora del debat, que es calli, discretament o es parli del temps. Però, ara mateix, l’equidistància, el no prendre partit, ens recorda aquell consell que Franco donava a un jove: "Faci com jo, no es posi en política".
