A diferència del que passa sovint he pogut viure els fets d’aquesta setmana des de Catalunya. No sé què és més clarificador si viure’ls de prop o de lluny, però en tot cas m’ha agradat estar aquí. He recollit idees que no donen per a un article ben lligat però potser algun lector hi troba algun pensament que li sigui d’utilitat. Em confesso perplex de la poca habilitat a gestionar la complexitat que hi ha darrera de tot plegat.
La falta absoluta d’empatia dels dos bàndols porta a una distància sideral de percepcions. La forma com es veuen les coses des d’una gran part de Catalunya és, simplement, oposada a com es veuen des d’una gran part d’Espanya i especialment des dels cenacles de Madrid. Això porta uns i altres a negar la complexitat. Porta el bàndol independentista a negar la complexitat de la separació i porta els partits centrals espanyols a fer lectures superficials, impròpies, del que suposa el moviment independentista a Catalunya. Espanya tracta Catalunya com un problema, quan en realitat el propi de la complexitat és que el tracti com un dilema. Si Espanya tracta Catalunya com un problema, guanyarà la batalla de l’1 d’octubre, però pot perdre la guerra de la independència.
Em va agradar la tesi de José Juan Moreso, l’antic rector de la Pompeu i bon amic. Deia Moreso a TV3, mentre el govern espanyol renuncia i disminueix la política, el govern català disminueix el dret. Les transicions necessiten il·lusió política i consistència legal. Renunciar a la política des de Madrid vol dir creure que no necessiten articular una oferta atractiva per a Catalunya (que de fet seria una visió atractiva d’Espanya). Potser no ho fan per incapacitat però això deixa a la cuneta tota la tercera via catalana, que sempre ha existit. La falta de política es tradueix en una comunicació antiga, en seqüències impròpies, i corre el risc de convertir-se només en repressió i un cert tuf de venjança. La construcció d’un futur compartit necessitaria altres bases. Pel cantó independentista, l’activisme, l’estètica molt més moderna i l’èpica de la mobilització del carrer no poden substituir la consistència com va passar en els dies del ple al Parlament. Miro les cares de molts joves que aquests dies es manifesten i veig els mateixos ulls que nosaltres teníem a la Transició i això té una força que no entenc com els del Madrid governamental perceben amb tanta ceguesa. Per a molts a Catalunya el tema és de dignitat i això, en un moviment tan mesocràtic com l’actual, no és menor.
L’independentisme és més fort si no té pressa. No hi ha res més pusil·lànime que el que sap que només tindrà una opció a la vida. És el tot o res i amb qualsevol company de viatge. La consolidació de l’independentisme és el no tenir tanta pressa, escollir bé els companys de viatge i fer néixer una cosa nova sense pecats originals que acabin pervertint qualsevol projecte que valgui la pena. L’independentisme que no improvisa la transició és més fort, menys diletant. És més guanyador a la llarga.
La caça i captura contra els equidistants només ha començat. I efectivament hi ha gent que no s’hi vol comprometre i altres que passen de tot. Però hi ha gent que simplement no ho veu clar. Que abomina de la ceguesa i el tarannà antic i maldestre de l’Estat però que no es creu que la transició cap a la independència no pugui tenir costos molt alts o que no li agraden determinats companys de viatge del procés perquè són tot el contrari del que ells consideren que ha de ser una societat equilibrada, moderna, europea. I d’altres que pensen que el món està en un moment de canvis extraordinaris i que dedicar totes les energies al procés ens distreu més del que tocaria en un moment on tots, especialment a Europa, ens juguem el nostre posicionament de futur i el manteniment de l’Estat de benestar que pugui quedar. Però sobretot els que assenyalen (és molt lleig el que fan) és perquè creuen que tot culmina en una data, en un clímax. No tothom s’ho mira així, per a molts aquest serà un procés molt llarg (potser de dècades) en què podem passar molts anys de majories de governs espanyols que guanyen les eleccions, entre altres coses, gràcies a l’anticatalanisme, i governs catalans independentistes intentant sempre arribar a la glòria final. Serà llarg, molt llarg. Pot ser que hi hagi episodis que posin l’èpica i l’ètica a prova (com si es decideixen per la DUI ara) però el meu pronòstic és que serà llarg i desgastant. I és en aquesta projecció en el temps on es veurà si l’independentisme guanya consistència i si Espanya deriva cap a un Estat modern o involuciona cap una anomalia europea, un cop més en la seva història.
Un últim apunt. Vivim moments històrics molt seriosos amb lideratges menors. Amb excepcions, la falta mitjana de consistència i de talent en la política catalana i espanyola són més visibles que mai. I els que van ser grans líders del règim de la Transició espanyola vius (González, Aznar, Pujol) formen més part del problema que de la solució. Queda molt trajecte encara fins a la sortida a la situació actual i sense lideratges consistents serà més difícil sortir de l’atzucac. El camí, en tot cas, no passa per negar la complexitat. No és un esprint, és una marató en què convèncer els que no ho veuen clar serà clau per a uns i altres. La millor forma de convèncer-los no és insultant ni assenyalant, però tampoc humiliant i negant la dignitat. Aquesta franja del mig decantarà la partida per molt que la menystinguin uns i altres.
