Quan jo era un marrec, era molt mogut. L’etiqueta de nerviós, la duc des que el món és món. Altra cosa fóra que l’assumís com a càrrega negativa, que no és el cas. Respiro la necessitat de moure’m, fer moltes coses, ésser actiu, sentir-me útil, comprometre’m en alguna activitat que impliqui compromís social i voluntarietat. Òbviament, però, tampoc no vull pas contrastar allò que he escollit amb altres coses que pugui fer (o deixar de fer) alguna altra persona del meu propi entorn. Ací, considero família, amics i/o veïns.
Cadascú té el propi ritme. Dit això, jo no sóc ningú per criticar altres actituds. Ni tan sols per pensar que el que em pertany és el millor de tot. En aquest sentit, em ve a la ment una maleïda frase amb què un extècnic del Barça va pretendre ridiculitzar un jugador del seu planter: "¡Tú no tienes ritmo!". No era ningú per pontificar. Menys encara quan hom va poder demostrar, més tard, que el mètode de treball d’en Louis van Gaal pivotava sobre tics autoritaris i caducs. Fins a l’extrem -quan els resultats eren bons- d’ajudar-se amb el pes dels triomfs. En canvi, en cas contrari, solia carregar contra una suposada inutilitat dels jugadors, en no haver seguit la tàctica al peu de la lletra. Tots els extrems grinyolen. L’equilibri acostuma a descansar sobre paràmetres d’una certa pausa, reflexió i criteri. Deixar-se portar, de sobte, per un impuls no cognitiu pot ocasionar efectes no desitjats. Crec que m’explico. Si et quedes en un terme mitjà, les possibilitats de reeixir creixen exponencialment. En aquest sentit, de ben segur que se m’hauria catalogat -llavors- amb aquesta mena de matrícula. A partir d’ací, aplicant la dita del "geni i figura fins a la sepultura", dubto molt que em netegi aquesta taca.
Valoro positivament -àdhuc en dono gràcies diàriament- per la salut que tinc. Això em permet experimentar el gaudi d’omplir el meu temps de lleure. Algun dia, fins i tot -ara que estic jubilat- puc arribar a sentir que em manquen hores. Des d’aquesta tessitura, convido els qui es puguin trobar en una vivència semblant a triar i remenar. El ventall és immens. Cadascú d’acord amb les seves possibilitats. Físiques i també horàries. No és ètic romandre -a tota hora- en la postura del dolce far niente. Tots necessitem de tots.
