A quinze dies del referèndum d’autodeterminació de l’1-O, s’han dissipat algunes incerteses sobre la disposició de l’alcalde de Terrassa per facilitar el vot dels terrassencs, tal com havia promès que faria. Cal felicitar-se’n, és clar, però sense poder llançar coets d’alegria. Es tracta d’un acord de compromís que, més que facilitar el vot, el que fa és no posar-hi obstacles per deixar-ho tot a mans del Govern de la Generalitat. Tanmateix, vistes les circumstàncies, i molt especialment conegudes les pressions que han rebut els alcaldes del PSC -i ara no em refereixo a les de l’independentisme, sinó a les del seu propi partit, més discretes però més determinats per a les seves futures carreres polítiques-, les actituds tolerants d’alcaldes com el de Terrassa o Granollers gairebé ratllen l’heroïcitat.
Una altra cosa és el context polític local, que és el sotabosc de l’acord i les seves circumstàncies. Primer, hi ha el fet que Ballart necessita el suport del PDeCAT per seguir governant, i el PDeCAT necessitava algun gest de Ballart per poder mantenir el pacte de govern. Segon, hi ha hagut l’oportunisme de l’ERC local que, per bé que l’acord s’havia aconseguit amb el vist i plau del Govern de la Generalitat i per tant de l’ERC nacional, aquí han aprofitat l’ocasió per marcar perfil en un intent inútil de moció de censura, just en un moment francament inoportú. No són menys significatius els silencis d’altres forces, com la TEC, que, davant d’un desafiament democràtic d’aquesta magnitud, sembla que de moment mira cap a una altra banda i manté un perfil el més baix possible. Els atemptats a la llibertat de premsa i d’expressió, al dret de reunió o la manipulació partidista de la fiscalia són tan flagrants que, fins i tot al marge del debat sobiranista, sembla que haurien de desvetllar una mica més d’indignació i de solidaritat per part dels que sempre estan a punt per a les denúncies de tots els abusos. Però és així: com diria el filòsof, la política local té raons que la raó nacional no entén. Sigui com sigui, cal estar molt obert al que passi aquests propers quinze dies. L’actitud de l’Estat, descosint les vores del seu propi marc jurídic i constitucional, portarà la situació al límit per intentar aturar l’inevitable. I això portarà també al límit la capacitat de mantenir-se en posicions ambigües i de mantenir silencis còmplices. I també desemmascararà les fanfarronades dels que fins ara no han tingut res a perdre fent-se els valents. I no parlo només dels polítics, és clar, sinó de tota mena d’organitzacions -religioses, comunicatives, esportives, econòmiques, universitàries…- de les que seria d’esperar una actitud compromesa amb els principis bàsics de la democràcia i l’Estat de dret, dels drets humans i, és clar, amb el benestar, la justícia, la prosperitat i el futur del país.
I és que ara som en una cruïlla d’aquelles en què és difícil amagar-se. Totes les posicions són respectables, però el que no ho és tant és no prendre cap posició. Es pot voler la independència o no voler-la. Es pot ser lleial a la legalitat constitucional espanyola o acceptar la ruptura transitòria de tres setmanes emanada del Parlament de Catalunya per poder fer un referèndum i, segons el resultat, respectar la majoria. Però les mitges tintes, voler quedar bé amb tothom, fer l’orni, és un comportament cívicament decebedor en circumstàncies greus com aquesta. Tots quedarem retratats.
