Hi ha un adagi castellà que considero prou controvertit. No és cap altre que aquell que diu "quien calla otorga". No puc estar-hi sempre d’acord, al cent per cent. D’exemples, en trobaríem un cabàs. Si més no perquè, sovint, hi ha gent que s’estima més no dir res quan el seu interlocutor crida o xiscla. Encara que només sigui per respecte o per no encendre més un possible enfrontament.
Hi ha justament una frase anònima (traduïda al català) que capgira el sentit d’aquell raonament: "Qui calla no sempre atorga… És que no vol discutir amb idiotes". Quan algú es preocupa del que pensen els altres d’ell esdevé presoner de si mateix. Una situació així tal vegada no provoca res més que ajudar la part contrària a erosionar-nos el pensament personal. Llavors, val la pena nedar i guardar la roba. Dit d’altra manera, estalviar energies que puguin ser aplicades en tasques més importants. Dos no es barallen si un no ho vol. Arribats en aquest punt, penso -per exemple- en aquells líders polítics o religiosos que sempre parlen en termes absolutistes. Com si fossin els únics posseïdors de qualsevol veritat. De tant en tant, basteixen discursos buits de contingut, amb gran parafernàlia. Ningú no els pot contradir en res. Si goses fer-ho, t’apliquen el sedàs de l’insult o s’ho fan per manegar fils o influències. Aquestes normalment acostumen a desembocar en una mena de sanció encoberta… La trona cal mantenir-la, al preu que sigui. Contradir-los té un cost o peatge, que t’apliquen amb un desvergonyiment impropi de la seva personalitat.
Pel que m’afecta, no em considero un conformista ni un llepaciris. Més aviat admiro el coratge d’aquells que no tenen pèls a la llengua. Quan convé, no callen ni dessota l’aigua. Sempre sóc disposat a denunciar tota mena de tripijocs, foscors, manca de compromís social i nul·la empatia amb el desvalgut. Inicialment, poden tenir problemes. Tard o d’hora, la veritat es ressitua al lloc que li pertoca. Que li ho preguntin -si no- a la vídua del malaurat periodista Josep Maria Huertas Claveria. Ha hagut d’esperar deu anys i mig després de la mort del seu marit a veure-ho reconegut. És clar que, tornant al castellà, "muerto el burro, la cebada al ra-bo".
