En dels discursos més memorables que es recorden del papa Benet XVI és el que pronuncià al Reichstag, el parlament federal alemany, el 22 de setembre de 2011. Va ser com una síntesi del seu pensament sobre els fonaments del dret. Començava les seves paraules citant un episodi de la Sagrada Escriptura, del primer "Llibre dels Reis" (3, 5.7-12): "En aquells dies, el Senyor s’aparegué a Salomó, en un somni durant la nit, en el santuari de Gabaon, i li digué: ‘Digue’m què vols que et doni’. Salomó li respongué: ‘Senyor, Déu meu, vós m’heu fet rei a mi, servent vostre, perquè ocupés el tron de David, el meu pare, però sóc encara un jove que no sé conduir la gent, i em trobo enmig del poble que vós heu elegit, un poble que ningú no és capaç de comptar, de tan nombrós com és. Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal; sense això, qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable?’. Al Senyor, li agradà que Salomó li hagués demanant això i li digué: ‘Ja que no demanes molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels teus enemics, sinó discerniment per poder escoltar i fer justícia, jo et donaré això que demanes: et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després ningú no se’t podrà comparar’".
Déu concedeix a Salomó que demani tot el que vulgui i ell no sol·licita èxits personals, ni victòries bèl·liques per ampliar el seu poder ni tampoc riqueses materials, o una llarga vida o l’eliminació dels enemics. No, no demana res d’això. Al contrari, se sent incapaç de dirigir el seu poble i per això demana al Senyor l’art de saber escoltar i governar, de captar amb objectivitat la realitat de la vida, de les persones i de les coses, de tenir un judici recte per saber discernir allò que s’ha de fer o que no s’ha de fer. Dirigir un poble és una missió d’una envergadura tan gran que qualsevol líder, si té un mínim de seny, per força s’ha de sentir desbordat i superat. És imprescindible fer un exercici continu de realisme, perquè governar no és un privilegi, ni un domini, sinó un servei i per servir el poble és indispensable estar atents a la realitat complexa de les persones, de totes les persones, per tal de saber discernir cercant sempre el bé comú. Governar és treballar al servei de la veritat i de la justícia.
El sant Pare va remarcar en aquest discurs que l’essència i el sentit últim de l’activitat de polítics i governants radica sobretot en el compromís per la justícia, en la creació de les condicions bàsiques per a la pau, a treballar al servei del dret i combatre la injustícia. En moments històrics de gran complexitat aquest deure es converteix en quelcom particularment urgent; per això és tan important reconèixer allò que és just, per això és tan decisiu distingir entre el bé i el mal. El Papa acabava les seves paraules referint-se al patrimoni cultural d’Europa: sobre el fonament de la convicció de l’existència d’un Déu creador, Europa ha desenvolupat el concepte dels drets humans, de la igualtat de tots davant la llei, de la inviolabilitat de la dignitat humana i del reconeixement de la responsabilitat dels éssers humans per la seva conducta. La cultura d’Europa va néixer de la trobada entre Jerusalem, Atenes i Roma; és a dir, de l’encontre entre la fe en el Déu d’Israel, la raó filosòfica dels grecs i el pensament jurídic de Roma. Un triple encontre que configura la seva identitat.
Al jove rei Salomó, Déu li concedí el que demanava i molt més. El millor que podem fer avui és demanar també un cor savi i intel·ligent al servei de la justícia. Aquest és el millor camí per a la construcció de la pau i el bé comú.
L’autor és bisbe de Terrassa
