O farà ni un parell de setmanes vaig poder assistir en un lloc de menjar diari (menú) a una situació que des que la vaig poder veure no para de donar-me voltes al cap. Resulta que a mig metre meu, a la taula del costat, dos treballadors de mitjana edat es disposaven a encarar la seva propera hora de vida, un assegut davant de l’altre, en una taula d’un metre quadrat, justeta per encabir els plats del menú, els gots de vi, les ampolles i la panera del pa. Després d’haver fet la comanda del dinar al cambrer ambdós van agafar el seu mòbil i van començar a xatejar pel whatsaap o a moure’s pel facebook. La qüestió és que des que van interactuar amb el cambrer per manifestar-li què anaven a menjar fins que van tornar a demanar el cafè, després d’haver engolit el primer plat, el segon i les postres, aquelles dues persones no es van creuar cap paraula. Cinquanta minuts de zero comunicació verbal entre dos éssers que comparteixen una taula per dinar. Cinquanta minuts de comunicació amb la resta del món mitjançant els seus aparells tecnològics que no paraven de rebre les teclejades i arrossegades del dits a les seves pantalles. No es van mirar, en cinquanta minuts, els ulls els tenien clavats o al plat de menjar o a la pantalla del mòbil.
No sé com plantejar-me aquest esdeveniment. Estic fart d’escoltar que la tecnologia ens comunica amb el món, que és una finestra oberta a la comunicació…, però no deixo de pensar en quina part de la comunicació humana, de les relacions personals, en directe, amb caliu i afecte ens estem perdent pel camí. Seria impensable pensar uns quants anys enrere, quan no hi havia mòbils, que dues persones podien passar-se cinquanta minuts en una taula dinant sense creuar-se paraula.
Vaig patir, us ben puc assegurar que veure dos individus menjant i només mirant els seus aparells sense dir-se res em va fer patir, i també molta pena.
Estic a favor de la tecnologia, ens ha millorat la vida en moltes qüestions logístiques i de coneixement del món que ens envolta. Ens ha donat una nova perspectiva de les distàncies, tot ho tenim a l’abast i molt ràpid però compte perquè estem caient en la rotunditat de la incomunicació entre persones. Veig adolescents asseguts als bancs de les places dels pobles sense creuar-se paraula i tots enganxats al telèfon i la veritat em fa por pensar que allò que ens diferencia com a espècie -la nostra capacitat de relacionar-nos i comunicar-nos amb tota la càrrega emocional que això comporta- s’està morint. Una mirada, un t’estimo acaronant la galta de la parella, un petó acompanyat d’un somriure no es poden bescanviar per una emoticona.
Jo quan vull comunicar alguna cosa important o molt sentida sóc incapaç de fer-ho tecnològicament. Haig de quedar. Haig de poder compartir un espai, un temps, un entorn, una energia per poder dir-li a algú que l’estimo, que m’ha fet una mala jugada o que senzillament m’agrada ser el seu amic.
No entenc la comunicació 100% pel mòbil, hi ha coses que s’han de dir a la cara de les persones. El gènere humà no pot claudicar davant la invasió de la màquina. Hem de ser més llestos que elles i hem de saber que la comunicació humana es basa, per sobre de tot, en la petjada emocional. Les màquines no s’emocionen, no traslladen un sentiment i fins i tot de vegades una frase es distorsiona per la fredor de la computadora. Mai un “t’enyoro” per whatsaap serà igual que un t’enyoro mirant els ulls de la teva parella. Mai un “com m’agrada veure’t” serà igual des de la fredor d’un teclat que des del caliu d’un xiuxiueig acompanyat d’una abraçada.
Si us plau, us demano que promocioneu les trobades amb amics, les passejades amb la parella, els dinars i sopars compartits i qualsevol situació que ens relacioni els éssers humans, que ens faci apropar-nos al fet de compartir les coses plegats, de viure-les amb intensitat. Deixeu els mòbils arraconats quan vulgueu ser persones, quan vulgueu sentir-vos vius, integrats a l’entorn gaudint d’ell i de la gent que us envolta.
Utilitzeu el mòbil quan toca, seleccioneu bé la seva utilitat i separeu del vostre quotidià els moments en què necessiteu logísticament aquesta eina dels moments en què vulgueu sentir-vos una persona de veritat, dels instants en què comuniqueu a través dels porus de la pell i de la força de la mirada.