Un model de gestió d’un servei municipal no és bo ni dolent pel fet de ser públic, privat o mixt; el seu èxit dependrà de la capacitat per fer-lo rendible, entenent per rendibilitat la màxima prestació quantitativa, qualitativa i a un just preu del servei públic, tot amb total transparència.
La competència per a subministrament d’aigua en un municipi correspon al seu Ajuntament i és en el sostre de la seva competència municipal on cal debatre el model i la voluntat del municipi a partir de la voluntat del Consistori. Són els ajuntaments els qui han de decidir si en fan una gestió directa, indirecta o bé mixta. No obstant això, la governança del servei, sigui quin sigui el model escollit, sempre haurà de recaure en l’Ajuntament, que ha de ser qui fixi els preus, qui garanteix el servei i qui determini les obres necessàries sota criteris d’integritat, solvència, eficiència i transparència; en altres paraules, en qualsevol cas, és l’Ajuntament qui fixa les regles del joc i estableix el model de gestió. Això és així perquè no podem oblidar que l’aigua és un bé públic i la responsabilitat dels servidors públics és la de garantir una aigua de qualitat per als diferents usos sota criteris de sostenibilitat ambiental, econòmica i social, per no comprometre un recurs que és vital però alhora escàs a casa nostra. Des del PDeCAT per tant, més enllà del model de gestió que triï legítimament un Ajuntament en funció de les seves característiques, població, recursos i mitjans, el que reivindiquem és la governança del món local i que es garanteixi una gestió amb portes de vidre, basada en la qualitat, la quantitat i un preu adequat i just.
A Terrassa, si bé la qualitat (millorable) i la quantitat sempre han estat garantides, és ben cert que la governança de l’Ajuntament s’havia perdut feia molt de temps. Aquest punt ha passat més que de puntetes pel ple de l’aigua, però és obvi que una part de la responsabilitat és del propi Ajuntament i els seus governs, amb les seves diferents composicions i també pel paper més o menys passiu que hi hagin jugat les oposicions. Si tots hem afirmat que la titularitat del servei sempre ha estat de l’Ajuntament, en algun moment del debat algú s’hauria d’haver preguntat per què es va deixar d’exercir i què calia fer per recupera-la primer i després pensar en el model de gestió.
En aquest intens debat de dos anys, hem escoltat afirmacions com que amb la liquidació del servei concessionat s’acabava amb les elits que han dominat opressivament la ciutat, o que el servei de l’aigua a Terrassa era propi del feudalisme, construint-se un demoníac relat sobre l’aigua esbiaixat ideològicament, que curiosament va alimentar en darrera instància la pròpia concessionària a aferrar-se a la concessió i travant una liquidació en termes de pacte. Una Taula de l’Aigua legítimament constituïda i molt ben organitzada amb fins més que lloables i un discurs ideològic vehement han construït un relat que ha exclòs, per exemple, el criteri de la ciutadania amb una consulta, quant tots els grups ho demanaven abans del posicionament del PSC, o que es passi per alt la quantificació de l’hipotètic cost de reversió. Ambdues qüestions no són gens menors; mentre ometre la consulta ha estat una trepitjada a la defensada democràcia directa, curiosament reivindicada pels grups que no l’han volguda, excloure una hipotètica indemnització pel cost de reversió és ometre un possible (i indesitjat per tots) cost que, tot i que no afectaria el servei directament, sí que ho faria a l’Ajuntament i per tant als ciutadans.
Era precís analitzar les mancances de governança en els darrers anys de la concessió per part de l’Ajuntament i els seus motius. Hagués estat conseqüent que en un tema com el de la gestió de l’aigua els ciutadans haguessin pogut opinar de forma directa i segur que la ciutadania de Terrassa hagués agraït comptar amb la informació del possible cost de reversió dels béns afectes al servei. Aquests tres elements, i d’altres de menys consideració, caldria haver-los posat a la balança de pros i contres, però el biaix polític ideològic ha estat imparable, assenyalant d’entrada l’objectiu i, després, els canals (mètode inductiu), per comptes d’analitzar totes les variables per escollir el millor model (mètode deductiu). Davant d’aquesta manca d’objectivitat política, que no pas tècnica, el PDeCAT només podia posicionar-se amb una abstenció, ja que en cap cas reneguem de la gestió directa ben ordida, però les formes no han estat les desitjables. Fins i tot es van veure en el plenari amb una crítica ferotge a la controvèrsia amb mentides populistes com sostenir que atacar un informe privat era atacar els nostres funcionaris, o que el nostre discurs era la defensa de Mina. Si la defensa de la pluralitat política i ideològica passa per la demagògia i per la mentida, algun canvi s’hauran de plantejar aquells que l’exerciten.
Dit tot això, benvingut el nou model, i exhortem-nos tots per facilitar-ne el seu èxit.
L’autor és portaveu del PDeCAT i tinent d’alcalde de Promoció Econòmica, Indústria i Ocupació
