Arribem a la celebració de l’Onze de Setembre en plena confrontació entre la legalitat del marc constitucional espanyol i la legitimitat reivindicada pel Govern i Parlament de Catalunya per poder celebrar un referèndum d’autodeterminació. L’exercici d’aquest “dret a decidir” està avalat per una majoria democràtica -Govern i Parlament-, per les continuades i massives mobilitzacions al carrer i per la constatació a totes les enquestes d’un suport de prop de vuit de cada deu catalans. Tot i que s’ha intentat que aquest referèndum es fes dins de la legalitat espanyola -de manera formal i pública, de fins a divuit maneres diferents-, l’Estat sempre s’ha mostrat sord, inflexible i amenaçador. Per això, inevitablement, la celebració del referèndum ha exigit una ruptura transitòria amb la legalitat anterior, pendent de conèixer la voluntat democràtica dels catalans. Ras i curt: si les coses no es fan formalment “millor” és perquè s’ha demostrat, per activa i per passiva, que no es permetia un procediment pactat, a l’estil del Quebec o Escòcia.
Vet aquí, doncs, que, pendents de les possibles reaccions dels aparells repressius de l’Estat espanyol, i en aquesta situació de ruptura transitòria i acotada -en l’objectiu i en el temps- per conèixer la voluntat política dels catalans, tenim convocat un referèndum per a l’1-O. I és en aquest marc que els nostres representants polítics locals s’hauran de mullar, tant sobre el mateix referèndum i la seva celebració com sobre la seva opció favorable o no a la independència. Certament, és d’esperar que no facin com l’expresident del PSC local i exdiputat al Parlament Magí Cadevall, que en aquestes pàgines, per menystenir el referèndum, s’escudava en tot d’arguments formalistes, capciosos i fal·laços, i a fer por o directament a mentir, com ara afirmar que els independentistes “prediquem la desobediència com a valor suprem”. Certament, seria desitjable una mica més d’intel·ligència i honestedat en el debat, i menys repetir consignes escrites a toc de pito. Esperem, en definitiva, que el nostre govern municipal estigui decididament al costat de l’exercici democràtic del dret d’autodeterminació, facilitant-lo i sense posar-hi obstacles. Seria lamentable que Terrassa i el seu alcalde passessin a la Història situats a la banda dels contraris al referèndum o, encara pitjor, al costat dels covards.
Sigui com sigui, la força d’aquest desafiament va començar i acabarà amb les mobilitzacions -grans i petites, les de cada any i les de cada setmana- de tants catalans compromesos amb la dignitat i la llibertat del nostre país. Per això, aquest Onze de Setembre és tan i tan transcendental. L’1-O, el farem possible si l’11-S és l’expressió contundent, pacífica i esperançada de la voluntat majoritària de decidir el nostre futur. Hi haurà poques excuses per restar-ne al marge, per mantenir còmodes posicions equidistants o per fer el distret mirant a l’altra banda quan tot el món ens estarà observant a nosaltres. Mai com ara tots els vots del referèndum -a favor o en contra de la independència- no hauran estat tan honorables, i mai com ara totes les indiferències i totes les tebiors antidemocràtiques no seran tan ignominioses i tan culpables de menystenir la dignitat d’aquest poble.
