No ha passat un mes d’ençà dels detestables atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils. El record i un sentit homenatge a totes les víctimes haurien de surar per l’ambient sempre. Però vet ací que som davant d’un dilema. Tinc el cor dividit. Resulta que he de prendre partit per un dels dos bàndols: Forn-Trapero vs. Hernàndez-Periódico. Tal que un matx de frontó, uns i altres s’acusen de mentiders. S’etziben mútuament una mena d’estirabot. Com si diguessin allò de "i tu més". Un frec a frec patètic i surrealista. Suposant que el diari difami, per què la Conselleria d’Interior no el duu a tribunals? That is the question.
Sempre em posiciono. Avui no en serà una excepció. M’allunyo del corporativisme. Em deixo guiar per la intuïció, el sentiment, la deontologia i la defensa del dret a la llibertat d’expressió. El cor em decanta envers n’Enric Hernàndez. No perquè sigui col·lega. Em sembla impossible que s’hagi inventat un embolat, sense contrastar la font d’informació.
Des que els Mossos d’Esquadra van prendre els carrers barcelonins, no ha estat tot un camí de roses. El llistat de casos que, massa sovint, els ha situat al mig de la polèmica ha omplert una allau de pàgines als mitjans: la violència emprada en la manifestació estudiantil contra el Pla Bolonya o amb els indignats de plaça de Catalunya / la pèrdua d’un ull per part de n’Esther Quintana (amb bala de goma) / la mala manera de fer amb el periodista Bertran Cazorla (qui els recriminava un mal procediment amb gent del top manta) / l’infart d’en Joan Andrés Benítez (després d’una detenció filmada pels veïns del Raval que els recriminaren una duresa fora de to), etcètera.
Quan semblava que les aigües tornaven a llera, ja hi som! No pot ser que el perfil del conseller Forn recordi l’estil d’en Felip Puig, que ja va haver de dimitir per prepotent? Si us plau, apropeu postures. Poseu-hi seny els uns i els altres. Les víctimes, llurs familiars i el poble ho agrairem.
