El proper dimecres es compliran exactament deu anys des que el gran Luciano ens va deixar. Un italià universal, dotat d’una veu absolutament privilegiada, que havia nascut a Mòdena. Un tenor fabulós que apropà el bel canto de l’òpera i la música popular a les classes més senzilles. Debutà -l’abril de 1961- amb el paper de Rodolfo a "La Bohème", de Giacomo Puccini. El gran esclat, però, li vingué de la mà de la difícil ària "Nou dos de pit". Fet que el féu portada de New York Times. A casa nostra, qui no el recorda com a component del trio els Tres Tenors, juntament amb els nostres Josep Carreras i Plácido Domingo? Les casualitats van voler que es retirés -també a Nova York, a l’Òpera metropolitana- cantant "Tosca", del propi Puccini (el març de 2004).
Fou un cantant conegut universalment. No s’encastà, només, en allò que es defineix com a música clàssica. Fins al punt de cantar -entre d’altres- amb en Frank Sinatra, el grup de rock irlandès U2, Sting i Michael Jackson. Més d’un podrà convenir que això gairebé fou una traïció. Si més no per la barreja d’estils contraris i composicions ben diferents en la seva elaboració. Jo, però, l’excuso dessota la finalitat pedagògica de propagar la bona música arreu. Això ningú mai no li pot discutir. Gosaria contraposar aquesta decisió amb la suposada profanació d’autèntiques "catedrals/icones" de la música en majúscules, com ara el Liceu o el Palau de la Música. Inicialment, em costa pair el fet de veure-hi figures com en Raimon, Lluís Llach, Joan-Manuel Serrat, la Pantoja, Rocío Jurado, Miquel Poveda i altres veus modernes. Una altra cosa és quan canten en un estadi de futbol o pavelló esportiu.
Una altra vessant destacable de la seva biografia cal derivar-la envers la solidaritat. Al llarg de deu anys, col·laborà amb l’organització War Child, recaptant fons per poder construir un centre de musicoteràpia a Mostar. Alhora, per donar suport a causes benèfiques orientades a la infantesa de tot el món.
Amb aquest motiu, doncs, vull retre un sentit homenatge col·lectiu de record al gran Luciano.
Amb l’ajut tecnològic d’internet, convido els lectors a cercar la referència Tutto Pavarotti. No se’n penediran. Tota una crida a la meditació pausada i al gaudi d’un art celestial.
