La vida, a voltes, se’ns fa costa amunt. Veiem la pujada tan en perpendicular que ens agafa una mena de vertigen enmig de sensacions de buit, altura, forat negre absorbint-nos, fred al cos… I en aquest embat sentim que volem tancar els ulls -com qui desapareix d’escena per uns moments- per alleugerir-nos una mica.
En veure aquests cargols, agosarats cargols, enfilant-se per aquest arbre que mesura centenars de vegades la seva mida, em pregunto:
Aquests cargols deuen avançar només mirant endavant?
Se’ls deu ocórrer de mirar enrere per veure el tram de camí fet i desafiar la gravetat, el vent, el propi pes i la calor extrema dels dies d’estiu?
Què els mou a assumir aquest repte tan gran? Què deu ser? No ho sé, però s’ho deu valdre!
Tenen el mateix objectiu tots aquests cargols? L’han decidit conjuntament o cadascú ha decidit emprendre camí sol, per separat?
No sé si ells saben o intueixen que els beneficis d’enfilar-se arbre amunt seran molt grans. Imagino que són molt més intel·ligents del que suposo i que, escoltant la seva saviesa interior, decideixen assumir tot el que vingui per davant.
A voltes, les persones no sabem del que som capaços fins que no hem fet la travessia al complet. En veure la imatge dels cargols a l’escorça, presento la satisfacció d’aquests en arribar a la part alta del tronc, on passa més aire i on les fulles donen humitat i frescor; on el paisatge que es pot veure des d’aquesta altura és molt més ampli i bonic que no ran de terra. Sento aquesta satisfacció i la relaciono amb l’experiència de consciència del moment en què t’adones del que has transcorregut. T’adones de totes aquelles imatges que relaciones amb la transició, amb com has reeixit i del que has estat capaç de fer, superar i aprendre en el trajecte.
La sensació és tan plaent i tan expansiva que costa de descriure. És com si els teus pulmons creixessin tant que fins i tot s’expandissin més enllà del teu propi cos. Seria com si una bombolla enorme d’oxigen t’englobés fent-te sentir plenament satisfet de la feina feta. Satisfet de tu.
No sabem quina nova perspectiva ens espera. Mai la sabem. Només tenim la perspectiva del moment. Quedar-nos amb l’actual com a bona o optar per pujar tronc amunt és una decisió que depèn de nosaltres. De fet, la cosa més difícil que tenim els humans és acceptar la gran capacitat de decisió que tenim. Ens ofusquem amb relativa facilitat i ens sembla que no tenim marge de decisió quan en el fons, de possibilitats, n’hi ha moltes. Seran petites, potser. Molt petites, potser. Fins i tot poden ser molt poques, cert. Però un petit canvi, un petit moviment d’un grau de diferència en la direcció, ens pot portar a un destí ben diferent.
Assumir que tenim responsabilitat en el canvi de perspectiva ens suposa un pes i un esforç que no sempre estem disposats a assumir. Preferim conformar-nos, lamentar-nos, queixar-nos abans que agafar el testimoni de la responsabilitat del proper tram amb salt de tanques.
Ningú ens demana que siguem campions olímpics en salt de tanques, ni d’escalada per l’escorça dels arbres. Ningú ens ha de demanar res que ens faci sentir petits. En tot cas, just el contrari; siguem nosaltres qui disparem el tret de sortida costa amunt, pendent amunt, perquè estem convençuts que noves perspectives ens esperen, noves possibilitats, nous horitzons. I que ho fem conscients que cal esforç, perseverança i confiança en nosaltres mateixos, tal com ho fan aquests mol·luscs. Confiar en el procés és confiar, també, en nosaltres.
Com podeu veure, em vaig quedar atrapada en la foto que vaig fer. La duc incorporada a l’arxiu de metàfores que em recorden la importància de la valentia, la perseverança i l’autoconfiança.
Endavant amb la convençuda perseverança!
L’autora és psicopedagoga i mestra, i pertany a l’Àmbit Maria Corral
