No ha estat un bon estiu. No vull dir que no hagi estat un estiu per a molta gent agradable en la seva dimensió personal o familiar. Segurament per a molts ha tornat a ser l’ocasió de gaudir fent coses diferents amb les persones que estimen. O de dedicar temps a les seves aficions, o a viatjar i veure món. O un temps de menjar molt i bé. A Catalunya es menja tan bé que de vegades l’estiu sembla allò que passa entre àpat i àpat. Parlem d’estiu, és clar, com a temps de vacances no tant com a episodi meteorològic. L’estiu és també tastar una mica l’avorriment i l’aclucar els ulls mentre llegim llibres d’estiu.
Aquest ha estat un estiu que va començar amb mal peu. D’entrada, era evident que es va tenir poca traça a organitzar el record dels magnífics jocs de l’any 1992. Era com si tota la màgia d’aquells jocs, vint-i-cinc anys després, s’hagués evaporat. Vàrem continuar amb la sensació que el país es complicava més del necessari. Les cues a l’aeroport eren una expressió més de com el xoc de drets (el de fer vaga i el de la mobilitat i seguretat de les persones) esclata especialment quan la gestió de l’aeroport més rendible d’Aena no era precisament un exemple de com saber manegar conflictes en forma i temps. L’estiu tampoc anava bé amb el debat sobre el turisme. Un debat que és necessari i que no escapa a la complexitat, però que va ser distorsionat pels que des de la intransigència de la seva superioritat moral ens ho volen arreglar tot en aquest país. No era un bon estiu. Semblava com si molts s’haguessin proposat complicar la vida a la gent. I tot això sense oblidar una agenda política que viu moments de gran voltatge. Tampoc anava bé el Barça que ha evidenciat que el pitjor no era que perdés partits contra el Madrid sinó que dilapidés la pròpia identitat. Potser l’únic que semblava anar bé aquest estiu era haver superat uns dies d’onada de calor asfixiant sense incendis forestals de grans dimensions a Catalunya. No era un estiu amable aquest de 2017.
Per si fos poc, a Terrassa, hem tingut notícies inesperades sobre morts inesperades que ens han omplert de consternació. La mort sobtada del metge Francesc Aguilar ens ha trasbalsat. Era una excel·lent persona, amb una gran empatia per tothom. La mort li ha arribat jove, quan tenia encara molt per oferir a la seva família i a la seva professió. Per raons de proximitat generacional i d’amistats compartides ha estat una mort sentida i difícil de pair. La mort de Francesc Aguilar, dolorosíssima per a la seva família, ho és també per a tot el seu entorn d’amistats i el professional de l’Hospital de Terrassa. Aquest estiu ja va començar malament amb una altra mort inesperada i sentida, la de Benet Carbonell, un home de gran sentit emprenedor a qui tenia molt respecte pel que havia estat capaç de fer empresarialment i també per la seva amabilitat a respondre positivament i atentament quan m’havia tocat anar-li a demanar suport per a projectes de ciutat.
Però aquest estiu, que ja no pintava bé, ha ennegrit del tot amb els atemptats de Barcelona i Cambrils. A aquestes alçades ja no ens pot sorprendre ni que hi hagués un atemptat yijadhista ni la forma cruent com l’executen. No sorprèn que una ciutat de la llista curta de ciutats més boniques i turístiques del món com és Barcelona pateixi un atemptat indiscriminat i de pura bogeria. Però, quan ens toca constatar que hem de viure amb aquest abisme i, sobretot, quan posem rostre i proximitat a les víctimes, aleshores ens adonem de la gravetat dels anys que ens toquen viure.
I, després dels atemptats, ja se sap, emergeix el millor i el pitjor. Surt la bona gent a oferir una solidaritat natural i sentida en moments de gran tristesa compartida i surt la gent que ho barreja tot i que no sap estar. Les xarxes socials són els nous mitjans de comunicació de masses i en moments de terror com els que ens han tocat viure són un amplificador de totes les incerteses, les bondats i les misèries que envolten les grans tragèdies. I encara ens queda per viure l’episodi de les mediocritats polítiques que acostumen a acompanyar aquestes circumstàncies.
L’any 2017 ha tingut un mal estiu, després dels fets a les Rambles, ja és oficial i evident. Ni tan sols la brillant intervenció dels Mossos després de l’atemptat ens en fa canviar el balanç. Simplement hagués pogut ser pitjor. Però som gent resilient. Ens en sortirem i afrontarem, sense defallir, una tardor que promet un altre tipus d’emocions fortes. Hi ha moments que la història es sintetitza. Hi ha anys en què sembla que tot es vulgui concentrar i posar en evidència la complexitat amb què vivim. Potser, quan ens el mirem amb perspectiva, 2017 serà un d’aquests anys que es subratllen i són una falca en les llibres d’història.
Sóc optimista per naturalesa i prefereixo pensar que, després d’un mal estiu, en vindran de millors. Mirem endavant, aprenguem tot el que puguem d’aquest 2017 tràgic i, si ho podem fer esquivant la mediocritat, molt millor.