Llegit el reportatge del Diari de Terrassa del dissabte 15 de juliol, titulat "El Tòrax, un hospital ple de misteris", i a la vista de les afirmacions fetes totes per personal del món de l’espectacle sobre suposats fets paranormals, arribo a la conclusió que no tenen res a veure amb els coneixements i experiències del personal que durant anys professionalment en vam formar part.
El Sanatori de Terrassa (1952) o Hospital del Tòrax des de 1974 era un centre creat per assistir pacients de tuberculosi de la comarca en una època en què la malaltia requeria llargues estades. Cap als anys vuitanta ni la malaltia tenia la mateixa intensitat ni requeria estades llargues, sinó curtes o simplement tractament ambulatori. Conseqüència d’això, era inviable mantenir un edifici de vuit plantes amb una plantilla de personal superior a 200 treballadors per a un escàs nombre de pacients ingressats i les autoritats del Departament de Sanitat van decidir tancar el centre. Vam reconvertir i integrar tot el personal al règim estatutari de la Seguretat Social traslladant-los a centres d’assistència primària que s’obrien a la comarca o en hospitals propers. Ningú va anar a l’atur i van millorar les condicions laborals, procés en el qual vaig intervenir directament com a jurista de l’Institut Català de la Salut.
El centre va passar els anys noranta amb una activitat mínima, com a consulta externa, fent seguiment de tractaments ambulatoris, fent proves i portant la campanya antituberculosa. Pràcticament buit i amb tant espai es va aprofitar per ubicar-hi arxius de material clínic de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Aquests fenòmens paranormals que des de fa pocs anys es diuen mai s’havien sentit a dir durant tota l’època que l’edifici era un hospital. Com tot hospital, era un lloc que convivia amb el dolor, tot el contrari d’una sala de festes que conviu amb la diversió. Un lloc que curava mitjançant la medicina i no un lloc que pretén divertir mitjançant l’acudit i la ficció. No barregem conceptes.
En el Tòrax van exercir facultatius de renom, cirurgians, com el doctor Antoni Caralps, investigador i pioner dels trasplantaments, i el doctor Miquel Cuesta, reputat per experiència en clíniques alemanyes. Especialistes com l’uròleg doctor Enric Pagès, l’otorrino doctor Joaquim Broto, el radiòleg doctor Joan Puig, la cardiòloga doctora Pilar Casillas, l’analista doctora Gisela Schmitd o els pneumòlegs doctors José M.ª Pina, Ernest García Gay o Eduard Balada, per esmentar uns pocs excel·lents metges dels molts de la plantilla.
Les funcions d’infermeria en una primera època estaven confiades a una comunitat religiosa i en una segona època a auxiliars de clínica i a infermeres titulades. La creació de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital de Tòrax, de la qual va ser cap d’estudis la senyora Rosa Massana, va suposar una millora per al personal que va accedir al títol d’ATS o a cursos de reciclatge. Remarcar que la senyora Massana és autora del llibre "Escuela de Enfermería del Hospital del Tórax de Terrassa, 1979 – 1983 i apuntes sobre el Hospital 1952 – 1985", en format digital lliure, on explica la veritable història fidel i ajustada.
Durant el temps que l’hospital no tenia activitat i estant pràcticament buit, els responsables van fer posar tanques protectores al perímetre per evitar robatoris. No obstant això, hi van haver entrades nocturnes furtives que van agafar material dipositat, com vasos amb formol i fetus o restes humanes, que van abandonar pel terreny proper. D’aquesta troballa, en van sortir interpretacions com suposades pràctiques satàniques o altres missatges, producte d’interessos literaris comercials, quan en realitat eren del material dipositat de la Vall d’Hebron.
Pel que fa als suïcidis de pacients, segons el diari, tenia l’índex de suïcidis més alt de tot l’Estat. Desconeixem d’on ha tret aquest índex a nivell estatal, perquè 33 suïcidis en més de 40 anys dóna una mitjana de menys d’un anyal d’un total de 300 pacients ingressats. Si la resta d’hospitals de la llarga estada tenien menys ingressats vol dir que tenien menys suïcidis, però el percentatge podria ser similar. Cal matisar aquestes tristes dades i no usar-les amb manipulació. El Sanatori fou edificat en uns terrenys de Can Carbonell comprats per l’Ajuntament de Terrassa que va cedir al Patronato Nacional Antituberculoso amb condició de fer un centre per a les necessitats de l’època. Quan el centre va tancar els terrenys i l’edifici van revertir novament a l’Ajuntament, que el va rehabilitar i convertir en el Parc Audiovisual de Catalunya com un centre de creació audiovisual , al qual desitgem molts èxits i felicitem per les pel·lícules que s’hi roden, però els demanem que també respectin la història de l’antic Hospital del Tòrax i no li atribueixin llegendes ni fenòmens que mai van existir.
