Vivim en un món sorollós. Sovint, però, tan sols es parla de la contaminació atmosfèrica. Alhora, n’hi ha dues més: la lumínica i l’acústica. Les vacances conformen una època ideal per reflexionar-hi. Poder gaudir d’un aire sanejat, amb un llibre a les mans i una música suau ha d’ésser el súmmum. Mentrestant, encara són molts els qui pensen que, sense massa diners, el concepte felicitat és erm.
Avui intento fer una reflexió sobre el silenci. Dins de tota conversa, acostumem a voler dur sempre la veu cantant. A banda, cometem un parell d’errors: jutjar (perquè sí) i voler donar consells. D’entrada, emetent judicis, podem ésser massa injustos. Si més no en no haver contrastat prou les pròpies conclusions… Pel que fa a aconsellar, no tothom necessita la mateixa recepta.
Sèneca té -en aquest sentit- una frase genial: "Qui no pot callar, no sap parlar". I Goethe afegeix, per sentenciar: "Parlar és una necessitat. Escoltar, un art". Per això, tot aplicant-m’ho en primer lloc a mi mateix, crec fermament que cal acompanyar. Caminar al costat de l’amic, al seu ritme. Sense estrènyer-lo. Bàsicament, doncs, escoltar. Fer-ho implica que l’interlocutor intenta ordenar els seus esquemes mentals i cerca solucions.
Se’ns proposa callar per aconseguir sentir la veu de la pròpia consciència. La barrina bategant del món interior ens impedeix la serenor per apropar-nos a la llum. La conversa amb un amic sempre pot obrir finestres i corriols adients en la recerca d’un objectiu.
Aquest entrellat no deixa d’esdevenir simptomàtic quan justament mantenim que som a l’era de la comunicació. Sembla el contrari. Molts mòbils, SMS, WhatsApps, correus electrònics, xats, Hangouts, etcètera. Pura xerrameca. En canvi, cada cop trobem més gent que se sent sola, infeliç, mancada d’esquemes i reptes vitals clars. A mi, és al primer a qui agrada molt parlar. Sense adonar-me’n, fins i tot arribo a cridar. Admeto, tanmateix, que voldria aprendre a escoltar molt i molt més. Escoltar amb un sentit d’acolliment a l’interlocutor no és altra cosa que un primer pas envers l’amistat i l’abandonament del propi ego. Per això mantinc que som davant d’un autèntic art. El que ens permet enriquir-nos amb el tresor interior de qui tenim davant. D’acord amb aquesta reflexió, no hauria d’ésser tan difícil.