He llegit l’article "Independentisme i democràcia", de l’amic Magí Cadevall, i puc coincidir amb diverses de les seves apreciacions, però amb altres no. Tot amb tot cal agrair el seu to serè. Llàstima que no hagi fet cap referència a l’origen de tot aquest procés independentista que estem vivint i patint, i que sens dubte arrenca amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 escapçant l’Estatut de 1996. Després han anat arribant més sentències menystenidores de les lleis del nostre Parlament.
Escau recordar que l’Estatut de 1996 s’havia aprovat per una gran majoria al Parlament de Catalunya, després a les Corts espanyoles i també el poble de Catalunya l’havia refrendat. Tot i tanta democràcia, a instàncies sobretot del Partit Popular i amb una campanya demagògica arreu d’Espanya, el Tribunal Constitucional va obrir la caixa dels trons. Ara, set anys després, en patim les conseqüències amb un procés complicat, que per un costat ens omple d’esperança però per l’altre fa patir molta gent.
Hora de hacer balance
Rajoy ha hecho balance del curso político. El PP, en minoría, ha ido consiguiendo apoyos suficientes para mantener una relativa estabilidad, y en los últimos nueve meses se han sacado adelante los presupuestos del 2017 y están encaminados los del 2018. Los datos del mercado laboral y del PIB reflejan una intensa creación de empleo y un crecimiento económico superior al 3 por ciento. Sin duda la buena marcha de la economía tiene mucho que ver con las reformas emprendidas en su día por el PP y con la estabilidad que ha aportado. Está justificado el balance positivo, aunque sin triunfalismos. Como han dicho los organismos internacionales, en España hay todavía demasiada desigualdad, demasiada precariedad en el empleo, demasiado paro. Para resolver estos problemas es necesario que el Gobierno impulse más reformas.
Junto al balance positivo en el ámbito económico, hay que añadir el rumbo claro marcado para responder al secesionismo catalán. El Gobierno está decidido a que se cumpla la ley. Una vez frenado el referéndum ilegal, el Ejecutivo tendrá que tener iniciativa política y proponer fórmulas imaginativas.
Sentit de l’humor.
Vicens Vives ens va marcar la nostra tirada del seny a la rauxa, però no ens va parlar del dèficit que tenim els catalans de sentit de l’humor. Justament, si passem del seny a la rauxa és per manca de sentit de l’humor, i per aquesta carència passem de la rauxa a la tragèdia.
Llegiu els nostres poetes, des de Verdaguer i Maragall fins a Espriu, i us adonareu de com manca l’humor i de com hi abunda el plany: "El barretinaire de Prats de Molló", "Adéu Espanya"… Aquesta meva pobra, bruta, dissortada pàtria".
Em pregunto si se’ns van fondre els ploms de l’humor, després de la gran derrota de 1714… Deu ser això, de Lluís a Lluís, no hem tingut massa alegries.
Doncs bé, ara "toca". Fem un definitiu "resset" el dia 1 d’octubre.
