Com podem qualificar amb més detall l’obscenitat i el contrast existents entre les xifres que es barallen en el món del futbol i les dificultats de molta gent per aconseguir arribar a fi de mes i/o tenir un àpat adequat al dia? No sé com acabarà el possible fitxatge de Neymar per part del PSG però pel que sembla ni la més mínima ètica financera -si és que s’admet el terme- no permet un dispendi d’aquesta magnitud car l’operació estratosfèrica supera amb escreix els ingressos anuals del propi club. En el món dels diners encara veurem veritables disbarats. Enginyeria, arquitectura financera…, per favor no ens feu bromes pesades. Dit d’una altra manera: si tot va endavant caldrà fer algun tripijoc numèric/financer perquè les autoritats esportives i econòmiques hi donin el vist-i-plau. Aquest és un exemple com molts altres que podem sentir al voltant dels ingressos i de les fitxes dels astres del futbol. Sí ja sé que podeu dir que si és legal i es permet no s’hi pot fer res. Però a mi no em serveix aquesta mena de divertiment/idolatria/justificació respecte als diners i a les figures de la pilota. Senzillament ho trobo escandalós. Ho trobo un insult vers una societat on moltíssima gent ho passa molt malament i les penúries afecten col·lectius sencers. Precarietat és un mot endèmic per a moltes/moltíssimes persones i famílies.
Avui quan he arribat a la feina el noi que dorm al carrer del costat encara no s’havia llevat. El seu coixí és una vella maleta i un gos famèlic i fidel l’acompanya a tota hora. Té una certa habilitat amb les manualitats i elabora roses artificials que ven per quatre cèntims. Se’l veu bona persona i tinc la temptació de preguntar-li què opina sobre aquestes xifres que es mouen al voltant dels fitxatges, per cert cada vegada amb personal més jove. Clar que també li podria preguntar sobre l’espoli del Palau de la Música i tants d’altres casos de corrupció que acompanyen la nostra quotidianitat. Ben cert que tampoc fóra correcte que fos víctima indefensa del meu enuig. Hi ha dues o potser més realitats d’impossible apropament que certifiquen una societat més desigual, més injusta i terriblement desconcertant/allunyada. Autopista o camí de carro. No hi ha més. Ja sé que es fa difícil, molt difícil, establir quotes de responsabilitat sobre les desigualtats, escandaloses desigualtats, que observem dia sí i dia també. Potser tots hi tenim alguna cosa a veure. Per descomptat és el que tenim més a la vora perquè les situacions dramàtiques hi són arreu i només cal veure el nostre mar Mediterrani que ha acabat esdevenint una gran tomba per a milers de persones i on la llista de defuncions no s’atura.
Lamento oferir-vos aquest catastrofisme però no és just, gens, que alguns ens ofereixin una imatge idíl·lica, opulenta i meravellosa de les seves vides, gresques i casoris i d’altres romanguin pensatius en un banc per no saber si podran menjar quelcom o a on dormiran aquesta propera nit. Ho sento però cal fer o dir alguna cosa. El festival del benestar i les comoditats té reservat el dret d’admissió a massa gent. Potser caldrà canviar les regles de joc.
