Demanava fa poc Salvador Cardús en aquest mateix diari que el RACC fes "quatre números" del cost econòmic i social derivat del col·lapse viari que pateix la C-58. Com a club de serveis que treballa per millorar la mobilitat dels usuaris, al RACC hem estudiat en profunditat el problema. Per això el 2016 vam presentar un ampli estudi que analitzava la situació als accessos a l’àrea metropolitana de Barcelona i que xifrava en 12,8 milions les hores anuals perdudes i en 137 milions d’euros l’any -equivalent al 0,1% del PIB de Catalunya- el cost econòmic derivat de les congestions.
A la C-58, segons el mateix estudi, els embussos crònics causen cada any 1,77 milions d’hores perdudes que, incloent-hi el consum de combustible i les emissions de CO2, suposen un cost de 16,76 milions d’euros, equivalent a 466.000 euros per quilòmetre o 308 euros per usuari. A tots els que vivim al Vallès, aquestes xifres ens haurien de fer reaccionar perquè, com diu Cardús, el col·lapse de la C-58 s’arrossega de lluny i els ciutadans no tenen altre remei que assumir-lo com a inevitable.
Quan han d’escollir entre diferents propostes de mobilitat, els usuaris valoren els pros i contres de cada una d’elles, comparen i al final es decideixen per l’opció que els resulta més útil, avaluant factors com el confort, el cost, el temps invertit i la resta d’activitats de la seva agenda diària. D’aquesta manera, si el sistema de transport públic no els garanteix els desplaçaments amb un temps de viatge, flexibilitat, freqüència, preu i comoditat raonables, el vehicle privat esdevé la seva única alternativa.
Per això des del RACC insistim, com a solució per disminuir les congestions, a demanar una millora de l’oferta i la qualitat del transport públic, amb especial referència al servei de Rodalies, on cal exigir al ministeri de Fomento (ADIF) les inversions compromeses i no executades. Igualment s’han de crear "hubs" comarcals de tren, on hi hagi aparcaments de canvi modal (park & ride) amb tarifes integrades al bitllet de transport públic, o consolidar la línia ferroviària transversal del Vallès. La gestió intel·ligent del trànsit, amb tecnologies que permeten establir límits de velocitat variables, és una altra opció que ajuda la fluïdesa de la circulació i que ara mateix ens manca a la C-58.
La recuperació econòmica implica des de ja fa mesos un augment progressiu del trànsit, ja que gran part de la circulació està directament vinculada a l’activitat laboral. De fet la congestió, segons càlculs del RACC, pot créixer en els propers anys un 50%, assolint de nou els nivells previs a la crisi, el que implicaria una pèrdua de competitivitat econòmica i un contratemps important per a la millora de la qualitat de l’aire.
Per això cal posar remei al problema avui, sense esperar més. Les xifres del que paguem pels embussos de trànsit de la C-58 són damunt la taula. Ara falta la voluntat política de redreçar-les. La pròxima ampliació ja planificada de l’enllaç amb l’AP-7 podria ser un primer pas, però esperem de les administracions més iniciatives i fets. Els governants haurien de fer tot el possible per revertir un col·lapse crònic que implica un cost enorme -quasi 46.000 euros per dia- en una via de comunicació cabdal per al país. Amb la C-58, els vallesans i la resta dels catalans estem patint les conseqüències no desitjades de molts anys d’inacció.
L’autor és mànager regional de Catalunya del RACC
