"Il trovatore" és un drama romàntic de l’escriptor Antonio García Gutiérrez que Verdi pren com a punt de partida per a la seva òpera, com va fer amb altres escriptors romàntics com Victor Hugo. Verdi se centra en Manrico (suposat fill de la gitana Azucena), Leonora (enamorada de Manrico), el comte de Luna i Azucena (gitana de les muntanyes de Biscaia). "Il trovatore" forma part, al costat de "Rigoletto" i "La traviata", de l’anomenada trilogia belcantista de Verdi. Les exigències vocals de la peça són molt altes. Aquest mes de juny s’està representant "Il trovatore" al Gran Teatre del Liceu amb la particularitat que està obert al públic en general amb aquest projecte estiuenc que és "El Liceu a la fresca".
Algú va dir que les àries són l’òpera i la resta, el farciment. A "Il trovatore" trobem una de les grans àries de Verdi, "D’amor sull’ali rosee", escrita per a la tessitura de soprano, és un dels millors moments del personatge de Leonora, interpretada en aquesta ocasió per Kristin Lewis i Tamara Wilson; en aquest moment l’enamorada intenta alleujar el desconsol del presoner, sense que descobreixi el seu sofriment intern. Cèlebres són les interpretacions de les històriques Rosa Ponselle, Montserrat Caballé o de Maria Callas. Una altra de les àries més belles escrites per Verdi que es troben en "Il trovatore" és "Ah! si, ben mio amb Di quella pira"; és el moment de gran lluïment de Manrico, el trobador interpretat en aquesta ocasió per Marc Berti i Piero Pretti i que en d’altres posades en escena ha estat cantat pels millors tenors, entre els històrics Alfredo Kraus o Luciano Pavarotti. El personatge es debat entre l’amor i salvar la seva mare que serà cremada a la foguera. El comte de Luna, el dolent de la història -un personatge venjatiu i intrigant-, interpretat per Artur Rucinski i Greorge Petean, també té el seu moment en l’ària "Il balen del suo sonrriso", on expressa el seu amor per Leonora.
Tot aquest riu de passions té com a fons "Los desastres de la guerra", de Goya. El pintor no pren partit per un o per un altre bàndol quan pinta, Goya sempre pren partit per les víctimes independentment de si són franceses o espanyoles. L’encert d’aquest muntatge són les projeccions de la pintura de Goya, del director d’escena Joan Anton Rechi. La visió estètica de la pintura afecta l’enfocament d’aquesta nova posada en escena, aquest nou concepte escenogràfic i aquest nou vestuari aporten profunditat a una trama una mica rocambolesca on una mare llança un fill a la foguera, o on es vol cremar una dona i on els germans són rivals i no saben que són germans.
A tot aquest embolic de trames i de subtrames Joan Anton Rechi posa una cola o fil conductor que es passeja com un fantasma per tota l’òpera: el pintor Francisco de Goya, "Los desastres de la guerra" són el teló de fons que mostren una intenció estètica del director d’escena, on es critiquen les fatals conseqüències de la guerra amb els francesos. Les pintures no són imatges de propaganda política contra els francesos, sinó la brutalitat de la guerra a tots els costats: quan queda la fam, quan les dones són violades, quan la crueltat pren el camp de batalla… La mort n’és la reina. Goya dóna per les dues bandes, tant culpables són els espanyols de la guerra com els francesos. Joan Anton Rechi, minuciós en la seva feina, ens ressitua: "Il trovatore" és quelcom més que una bona òpera.
