Terrassa ha situat quatre estudiants de batxillerat amb una nota superior a 9 a les proves de selectivitat d’enguany. Tres noies -és habitual que les noies treguin més bones notes-, tres estudiants de l’institut públic, una aspirant a enginyera, dos a economia i una a comunicació, amb vocació cap al cinema. Són estudiants excel·lents, sense cap mena de dubte, i cal felicitar la seva dedicació i resultats.
Tanmateix, la qüestió dels exàmens de selectivitat permet algunes reflexions afegides. La primera és si Terrassa té els excel·lents que li toquen per població. No és fàcil calcular-ho perquè caldria saber quants alumnes terrassencs es van presentar del total, i és una xifra que no tinc. Però, sobre la població catalana total, ens haurien d’haver tocat tres vegades els excel·lents obtinguts. Seria interessant aprofundir sobre aquesta dada.
La segona reflexió té a veure amb la mateixa naturalesa de l’examen. És una obvietat que pocs exàmens concentrats en dos dies per avaluar tota la formació prèvia és un sistema incomplet. De fet, la selectivitat té per objectiu principal distribuir els estudiants de batxillerat entre les places ofertes per les universitats catalanes, modulant les notes proporcionades pels centres respectius que poden estar relativament esbiaixades.
Aquest sistema -tercera consideració- pren la capacitat de decidir els criteris d’admissió a les pròpies universitats i no permet, per tant, avaluar altres aspectes formatius i de la personalitat de l’estudiant i la seva adequació als estudis escollits. La quantitat d’abandonaments a primer i la seva reubicació en altres titulacions dóna compte de les febleses del model. I, per bé que sovint se n’han proposat d’alternatius, mai no s’han acabat implantant perquè, és cert, també presenten els seus inconvenients.
Quarta reflexió: una dada poc coneguda, i que no és necessàriament positiva, és el fet que, al nostre país, la quantitat de joves que entren a la universitat és força superior a la de la majoria de països europeus. Això és resultat de la històrica feblesa del sistema de formació professional, que els darrers anys s’està corregint de manera eficaç. Però el seu antic descrèdit segueix pesant en la mentalitat de molts pares que pensen, equivocadament, que té menys avantatges que la formació universitària. En aquest sentit, es pot dir sense reserves que tenim unes universitats sobredimensionades i desequilibrades en funció del mercat de treball existent. Alguns estudiants han hagut de marxar perquè la crisi econòmica n’havia disminuït les ofertes, però ni en una situació de creixement el país pot engolir tots els titulats universitaris en totes les seves especialitats. Sabem que falten i faltaran enginyers, per exemple, i sabem que sobren llicenciats d’especialitats de què no hi ha ni hi haurà demanda.
Finalment: ara mateix no tenim ni idea de quines professions seran necessàries d’aquí a deu o quinze anys. La rapidesa del canvi en el sistema econòmic, però també en les pràctiques socials, ho fa impredictible. Cal que les universitats entenguin que no poden formar pensant en el passat dels seus professors, sinó en el futur dels seus estudiants. Calen formacions obertes i que facilitin l’acomodació a les necessitats que vagin emergint. Dit d’una altra manera: els nostres quatre estudiants "excel·lents" han triat els estudis que han volgut. Però el futur els triarà a ells. Seria una bona idea que Diari de Terrassa els entrevistés d’aquí a deu anys per saber quin haurà estat el seu recorregut.
