En diverses etapes de la meva vi-da havia tingut l’oportunitat de coincidir amb en Benet Carbonell (a.c.s.) i sempre vam mantenir una relació d’afecte que ara, a l’hora de la seva mort, vull recordar. Des de la infantesa, quan érem veïns, ell al carrer de Cervantes i jo, al de Sant Valentí, amb la seva mare, la Sra. Vicenta, vídua per causa del drama de 1936; el seu germà gran, Miquel, persona tot cor, i la bonica i malaguanyada germana Maria Lluïsa, estudiant de Filosofia i Lletres, coincidíem molts diumenges a missa de vuit a les monges de la Puríssima. Eren una família de tarannà senzill que, com altres de la ciutat, essent propietaris de grans finques en els anys de després de la guerra, també ho van passar força malament.
A finals dels cinquanta del segle passat els Carbonell van comprar els primers tractors i a banda de treballar les seves terres també hi van anar acoblant eines per poder fer excavacions per a diferents paletes de la ciutat. A poc a poc va anar creixent i el tema agrícola va passar a segon lloc. A primers dels seixanta, treballant a Veyga, vam coincidir a Cemacosa, un magatzem de materials de la construcció en crisi al carrer Ample que, gràcies a l’advocat Joaquim Badia, al final va ser absorbit i es va salvar. Després i durant quasi 50 anys amb la construcció i les obres públiques va anar prosperant i va néixer Copcisa, una empresa constructora de primera línia i que va permetre donar feina a molta gent. En un món on hi ha grans monopolis històrics no era gens fàcil poder obrir-se camí, però a poc a poc i discretament ho va aconseguir. També a Terrassa ens queden diverses promocions seves, residencials a Can Boada i al sector Montserrat, a Can Petit, de sòl industrial i altres.
Quan vaig tenir responsabilitats polítiques al Parlament també vam coincidir en visites d’obres i inauguracions. Tot amb tot allò que més voldria destacar ara i aquí és el seu caràcter, el bon tracte que sempre va tenir amb la gent, era persona atenta i discreta, que no feia remor però que feia bona feina. Molt seriós en els tractes, a vegades li costava decidir-se però quan ho feia ho defensava a totes, estava als antípodes dels somnis i les volades de coloms avui tan de moda. Els seus orígens a l’entorn de Can Carbonell i de Can Marcet el van fer sempre un gran amant de la muntanya, de la Cerdanya i sobretot de l’esport de l’esquí, que si no vaig equivocat encara el practicava amb quasi 80 anys.
Em consta que difícilment va tenir un no per a aquelles persones que s’hi atansaven i li demanaven suport per a alguna iniciativa ciutadana o fins i tot per a alguna necessitat particular. Amb més o menys generositat, segons les circumstàncies, tothom marxava del seu despatx havent estat atentament escoltat i sovint amb algun compromís d’ajut. Acostumats avui dia a patir la parafernàlia de tantes persones cregudes, escau reconèixer l’afabilitat i la discreció de l’amic Benet. Descansi en pau un bon terrassenc que, tot i les seves particularitats, estic segur que anys a venir la ciutat de Terrassa enyorarà.
L’autor és enginyer industrial
