En aquestes últimes setmanes he sentit força vegades l’expressió "zona de confort". En alguns casos les persones que la deien ho feien des de la necessitat d’arribar com a finalitat en la seva vida. En d’altres ocasions els oradors manifestaven la importància que té per assolir el benestar i la felicitat poder fugir d’aquesta quietud emocional. Tot plegat m’ha fet pensar en el concepte i en quin posicionament tinc jo respecte d’aquesta expressió que comporta una fortalesa emocional.
D’entrada sempre he defensat que les coses no són com són per elles mateixes sinó que cada esdeveniment i cada circumstància són viscudes de manera diferent per totes les persones que s’hi troben. Així un divorci pot ser el precursor i desencadenant d’una baixada emocional, tristesa o fins i tot depressió per a algú que el viu des de la no acceptació o no desig. D’altra banda un divorci de la parella pot ser el generador d’una nova vida, un alliberament, amb un futur esplendorós per a aquella gent que vol arribar en aquest punt de la seva vida. Així doncs les coses no seran d’estructura fixa i rígida i en canvi seran de percepció oberta i individual.
Amb la "zona de confort" crec que passa una mica el mateix. Aquest assoliment d’un moment del teu recorregut on sembla que has assolit objectius que et porten a una rutina positiva pot ser viscut pels uns com l’èxit esperat durant tants anys i pels altres com una sortida de la linealitat de la vida que, per molt còmoda que sigui, pot enfonsar-los en l’avorriment i la desídia. Per a molta gent la zona de confort és quan surt de la zona de confort perquè el que espera de la vida és que cada dia sigui un repte, una lluita de superació, un fer quelcom diferent, assumint que hi haurà moments de glòria i eufòria i altres moments que t’enfonsaràs per tornar a renéixer.
Cadascú ha de triar, escoltant les seves emocions, què és allò que el fa sentir-se viu, ser feliç. Hi ha persones que volen passar per la vida sense onades, amb la mar en calma, sense grans aspiracions però també sense grans traumes, gaudeixen de l’estabilitat i la simetria, són més uniformes i necessiten ser-ho per poder viure.
D’altres, en canvi, no poden controlar la seva ànsia d’agitació i oscil·lació vivencials. La seva vida passa per la diferència en el sentir i en el fer. Necessiten pujar i baixar, gaudir de tota la paleta d’emocions, ser triomfadors i grans, vessant grans dosis d’adrenalina, però assumint que això no pot ser mantingut i de vegades hauran d’anar a l’altra banda del camí per conèixer la derrota i la petitesa. Aquesta dispersió i desordre emocional els fan sentir vius, feliços.
Ambdues posicions són vàlides, són admeses i sobretot poden conviure en un mateix món. Ara em ve al cap la història dels déus egipcis que rebien els humans, després de morts, i els feien dues preguntes; la primera: -"Has estat feliç amb la teva vida?". I la segona: -"Has fet feliç els altres amb la teva vida?". De la resposta d’ambdues decidien si podien entrar al paradís o no. Fa 4.000 anys la necessitat de viure en harmonia amb tu mateix i respectar els altres ja marcava la humanitat.
Arribar al final de la teva trajectòria també ha de ser el punt de reflexió a un recorregut i, quan mirem enrere, d’allò que hem fet amb les nostres vides la resposta ha de ser clara, honesta i sentida: "He cercat la felicitat sense descans".
Viu com vulguis i deixa viure, respecta com volen viure els altres.
L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
