Hem ultrapassat l’equador estiuenc. A hores d’ara, quan surto a fer un tomb -al capvespre- encara no m’he pres un sol gelat. He triat algun refresc, orxata o altres opcions. Deu ésser casualitat, perquè reconec que el dolç m’agrada. No ho puc negar. De tota manera, em xoca que els països europeus nòrdics encapçalin el rànquing de grans consumidors. Allà, el consumeixen amb temperatures exteriors inferiors als quinze graus. Quan justament els espanyols som els propietaris privilegiats del sol. Ací, fins i tot baixen les vendes quan juny es presenta rarot. Potser serà qüestió de saber vendre pedagògicament el producte. Fent èmfasi en productes de primer nivell, que no pas en additius industrials per passar-ne via. D’una o altra manera, passem d’un bon nutrient a una llaminadura farcida de sucre.
Algun gelater contrastat predica que el millor producte no és el que s’acaba d’elaborar. La maceració i cremositat de matisos/sabors es mostra més assolida al cap de dos o tres dies. En aquest sentit, els italians en saben més i ajusten millor els preus. Sobretot, seleccionen els millors ingredients (fruita, xocolata, llet, nata, mel, cacau, iogurt, ametlles, pistatxos i ous frescos i ecològics…). Cap dels elements que hi intervenen duu oli de palma.
Lluny del típic cucurutxo, trobem postres en terrina al llarg de la resta d’estacions meteorològiques. La varietat de gustos quadra fàcilment al consumidor: gerds, castanyes, formatge, pebrot, llimona, maduixa, taronja, llimona, plàtan, menta, vainilla i altres. Essent així, en una justa proporció alimentària, combinem proteïnes i vitamines de forma adient. Igual que sabem distingir el producte fresc del congelat, hauríem d’acostumar-nos a copsar un procés de congelació massa ràpid al moment d’afegir-hi una justa proporció d’aigua. De la bona; no de l’aixeta.
Dit tot això i anant un xic més enllà, caldria fixar-se l’objectiu de copiar dels nostres veïns escandinaus. Sense oblidar, que no podem obviar el desig d’un preu ajustat per tot plegat. No pot ésser que, comparant l’etapa pesseta envers l’euro, hagi significat un atracament en tota regla. Abans, per un màxim de cent trenta pessetes, et donaven quelcom amb cara i ulls. Actualment, per menys de dos euros i mig t’has de conformar amb molt menys… I l’IPC no s’ha enfilat pas tant.
