El principi general que avala el dret a l’autodeterminació dels pobles no el van establir les Nacions Unides, com alguns argumenten, exclusivament per a casos de descolonització, com no va establir l’ONU el dret a l’aigua exclusivament per a països on hi hagués carestia d’aigua. Això no és així perquè vagi bé a un plantejament polític o un altre. A partir de la Segona Guerra Mundial l’anomenada comunitat internacional va experimentar la necessitat de controlar en l’àmbit internacional aquells que en principi havien de garantir l’efectiva aplicació dels drets humans dins de la seva jurisdicció estatal. Aquesta necessitat de control ve donada per un altre fet històricament i objectivament demostrable: qui tenint el deure de protegir els drets i garanties dels seus ciutadans els viola sistemàticament són els estats. És per aquest motiu i "gràcies" a aquest motiu que el principi de no-intervenció en els assumptes d’exclusiva jurisdicció domèstica (els sona l’expressió en boca d’algú?) es trenca.
Però, tornant al fil, els drets humans són expansius. I la limitació d’aquests per la via de l’abús de dret està força documentada. Quan ha de prevaldre el principi de "favor libertatis" en la interpretació d’una norma humanitària com és el dret a l’autodeterminació d’un poble? Convindrem en el fet que, quan el 80% de la població d’un país o comunitat vol exercir aquest dret (perquè voler votar és això), aquest dret esdevé un fet i l’obligatorietat dels poders públics de fer una interpretació expansiva de la norma, també. Tot això no és d’aplicació només al Tibet, a Palestina i a qualsevol conflicte a milers de quilòmetres de distància. I les característiques sociopolítiques de la comunitat en qüestió, sigui la catalana o la transnistriana, no varien un pèl l’objecte de debat, que és l’aplicabilitat dels drets humans a qualsevol part del món.
Aclarit això, el dret de les catalanes i els catalans a decidir si es volen constituir en un Estat independent no parteix, com alguns intenten fer creure, de les fílies i fòbies d’una pretesa classe dirigent burgesa que amb l’excusa d’un procés d’independència malda per ocultar els vicis adquirits durant quaranta anys de postfranquisme. A aquesta classe dirigent, el postfranquisme li ha anat de perles. I als qui, amb un nom o altre, han fet de l’oposició a aquests vicis un modus vivendi, també. Cada vegada que apareix un nou cas de corrupció d’arrel catalana contemplem astorats com l’àmbit dels Comuns coincideix en tàctica i estratègia amb els instints més baixos de l’oligarquia d’arrel espanyola, i fent-ho conscientment esdevé un actor més de conservació de l’statu quo.
En contra de les tesis resultadistes que justifiquen el procés en funció del resultat, diré, malgrat la meva pública i notòria posició a favor de l’Estat propi, que el que realment dóna per amortitzat el procés al meu entendre és la consecució d’un dret inalienable que les persones i els pobles posseeixen per la seva condició humana i de comunitat i a què se’ns nega l’accés. Per aquest motiu, més enllà de la indiscutible base popular del moviment social del qual parlem, és tan i tan desconcertant que un moviment polític que va néixer de la indignació i l’apologia de la desobediència al sistema com els Comuns al·ludeixi a les garanties a l’hora de desmarcar-se de la lluita per la consecució d’un dret humà. Que ho expliqui somrient, tenint en compte la càrrega política del gest, deu tenir més a veure amb la inconsciència que amb la desconsideració. Quantes garanties ha tingut la consecució de drets bàsics al llarg de la història? El que els fa similars és precisament la incertesa i les moltes possibilitats de no reeixir. Decidir el futur polític de Catalunya és avui l’única opció política real de trencament i transformació del sistema imperant a l’Estat espanyol dels darrers quaranta anys, i crec que així ho entén la majoria de l’esquerra del nostre país.
L’autor és president d’ERC Terrassa
