Molts diumenges de l’any m’acosto al quiosc-llibreria d’en Víctor i família. La veritat és que parlem d’una estona curta, llàstima, perquè en Víctor és d’aquelles persones que fan que encetis la jornada amb una dosi d’optimisme i bon rotllo extraordinària. L’últim dia i sense saber ben bé com, vàrem acabar xerrant d’un dels misteris més estesos i recurrents en el món mundial i que tant ell com jo intentàvem resoldre. On són els mitjons desaparellats que tots tenim al cistell de la roba per plegar? En Víctor creu que se’ls menja la rentadora i diu que un dia fins i tot es va asseure durant tota la rentada de mitjons davant del vidre a veure si aconseguia esbrinar què era el que passava. Quin riure! Us imagineu en Víctor una hora i mitja assegut davant la rentadora amb la mirada fixada a la porta intentant resoldre l’enigma en qüestió? Jo em pixava del riure i ell cada vegada em deia: "No t’ho dic pas de broma, ho he fet, això".
Ell aposta perquè els mitjons es van esmicolant i s’introdueixen pels forats del bombo, n’està ple. I jo vinga a riure, i ell seriós i convençut del seu argument.
Jo li vaig explicar que era més lògic pensar que els mitjons es quedaven en el fons del cabàs de la roba bruta i que sempre anaven amagant-se per allà, i en Víctor, fent que no amb el cap, deia que ell sempre tombava el cabàs i que dins no quedava res.
Després d’un silenci contingut i un pèl llarg va tornar a dir: "Ha de ser alguna cosa de la rentadora que d’alguna manera se’ls queda". No podia ser que a les 7 del matí en Víctor i jo estiguéssim parlant de manera seriosa ell i al·lucinant jo de què passava amb els mitjons desaparellats.
No ho sabrem ni crec que ho arribem a descobrir mai, ni després de fer-hi voltes durant 5 o 6 minuts sense parar de riure. Però tot plegat ens va servir per alliberar-nos, per crear inèrcies, per fer-nos més propers un diumenge al matí, per generar lligam, vincle, amistat. En Víctor i jo vàrem ser capaços de fer d’aquella trobada un espai de convivència, sentit de l’humor i amor. N’hi va haver prou amb cinc minuts, el temps que ell plegava la Vanguardia i jo li pagava amb un bitllet de 5 euros, amanit tot plegat per una conversa intranscendent (no passa res si els mitjons queden desaparellats) però que serveix per recordar-nos que el gènere humà està programat com un ésser social, per viure a prop dels seus iguals, malgrat la diversitat, les opinions contrastades i les creences, valors i expectatives de cadascú. Les persones humanes necessitem sentir-nos embolcallades per altres persones, necessitem el caliu de la gent, l’afecte dels nostres i dels que s’allunyen una mica de nosaltres. Les persones humanes estem dissenyades per viure en societat, col·lectivament i no pas com els rinoceronts que es passen el 85% del seu temps en solitari.
Ja tinc ganes que arribi diumenge perquè no sé si serem capaços, en Víctor i jo, de desentortolligar el misteri dels mitjons desaparellats però segur que farem més gran i potent la nostra relació.
L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
