Sempre cerquem picabaralles amb Madrid. Quan no és el sobiranisme ho és el futbol, la immersió lingüística o el finançament. Recordo el trist protagonisme del parc temàtic Eurovegas. Ens ho van vendre com el súmmum. Ara, sant tornem-hi, amb el BCN World! Si cal promoure llocs de treball, anem a empreses productives. No a projectes mastodòntics. Només volen fer volar coloms. Fan més por que una pedregada.
El precedent, el trobem a l’estat nord-americà de Nevada. Allà, el joc fou legalitzat l’any 1931. D’aleshores ençà, tots hem sentit a parlar de Las Vegas. Una atracció turística mundial, totalment lligada a aquest esbarjo. S’hi amaga que és un estat molt deprimit en qualitat. Dels cinquanta estats d’EUA, ocupa la posició quaranta-sisena en nivell d’escoles. La quaranta-dosena en referència a salut dels ciutadans. El quaranta-cinc si parlem de jovent amb títol universitari… La pregunta esdevé òbvia: perseguim aquest model? En molts indrets, sovint s’ha pogut copsar que el màxim objectiu de tots aquests saraus era la generació del que se’n diu "pelotazos". Plusvàlues milionàries ràpides i especulatives.
Ací, pot passar igual. Davant del dubte, és preferible abstenir-se’n. La prioritat ha d’ésser la recerca íntegra del bé comú. Ens cal donar facilitats a multinacionals que es volen instal·lar a casa nostra. Garanteixen llocs de treball. Quan algun d’aquests outsiders rep bonificacions -com fou el cas de Sony, a Viladecavalls- hem d’exigir el retorn dels diners esmerçats si incompleix algun acord.
Els nostres polítics han d’ésser gestors valents i curosos. Amb visió de futur i solidaritat. Sort que es van oblidar d’invents com els Jocs Olímpics d’hivern. Que es marquin altres prioritats. Com cloure el Quart Cinturó. Invertint en ensenyament, I + D, atenció als col·lectius de la gent gran o millora de la qualitat hospitalària.
No voldria que, seixanta-quatre anys després, m’imposessin una segona versió de "Bienvenido, Mister Marshall". Llonguets per a avui i engrunes per a demà!
