El dia 20 de juliol és una de les jornades més emotives i transcendents per a alguns dels estudiants que s’hagin examinat de les PAU en la darrera convocatòria del mes de juny. És una festa dedicada als millors. La xifra d’aprovats és molt gran. Supera el 90%. Però el fet de formar part de l’elit de la convocatòria ja són figues d’un altre paner. És un reconeixement a tots aquells que han aconseguit una meritòria puntuació i, per tant, un merescut premi a l’esforç de mesos i d’anys. Tota persona que en la fase comuna tingui un 9 o nota superior és objecte d’homenatge i reconeixement per part del Govern de la Generalitat. És el somni de molts i una meravellosa realitat només per a alguns. Sembla senzill però no ho és tant. La selectivitat s’hauria de començar a preparar a primer de batxillerat o abans i la metodologia de treball esdevé inqüestionable. Quants estudiants treballen amb mètode i rigor? Òbviament no és senzill poder accedir a aquest atorgament malgrat que la xifra augmenta any rera any. Es allò de fer unes PAU amb brillantor, àdhuc estratègia, i que l’estudi i perllongat esforç tinguin la seva recompensa. No parlaré dels 400 i escaig participants en la convocatòria d’enguany. Si no vaig errat la xifra augmenta cada any. Sí que vull fer algunes consideracions sobre les quatre millors notes del país. La Maria, la Ivet, l’Anna i la Mònica han aconseguit un 9,8 i per tant són les reines d’aquesta festa i les millors notes de la selectivitat d’enguany. Aquests dies són protagonistes de merescuts reportatges. Cal fer-ho i és de justícia. M’agradaria veure i llegir els seus exàmens d’història i/o filosofia.
Treure aquesta qualificació no és cap tonteria i no val allò de "no vaig estudiar gaire" o "gairebé no m’hi dedico". Aconseguir la quasi perfecció en els cinc exercicis de la fase comuna vol dir una gran preparació i moltes hores d’estudi i treball al darrere. Habitualment aquest estudi té molt de constància i disciplina. Sovint també s’acompanya amb d’altres activitats formatives. Estem davant persones interessades a saber, aprendre i descobrir. L’estudi no és un càstig ans al contrari. No les conec de res però m’agradaria elogiar-les personalment perquè sé una mica/bastant de què van aquestes coses i de les maneres/procediments per afrontar les proves d’accés. Una co-sa és aprovar, una altra és fer-ho amb nota i en darrer terme és trobar-se dalt de tot com aquestes noies o com la resta dels que participaran a la festa del proper 20 de juliol.
Amb excepció de la Ivet, les altres tres es volen dedicar a carreres científiques i, en concret, l’Anna i la Mònica volen obrir-se pas en el món de les enginyeries. Justament, avui mateix, llegia la preocupació sempiterna de com incentivar que el món femení s’apropi a l’àmbit de les enginyeries on encara hi ha un dèficit important de noies. Faran una carrera brillant i el grau donarà pas al doctorat i una preparació professional de primer ordre. No serà l’única vegada que les veiem al diari. Sempre recordaran l’estiu del 2017 i aquell primer pas, per descomptat gegantí, en la seva trajectòria professional i universitària. Només em resta felicitar-les i també els professors i escoles que ho han fet possible. En situacions com aquesta tothom se’n sent còmplice i partícip.
