A pocs dies s’ha anunciat que Terrassa ja és la tercera ciutat de Catalunya i que ho és sobretot gràcies a la immigració. Sembla que sigui un gran èxit ciutadà però a parer meu aquesta no és una bona notícia, patim la fal·lera del creixement. Mirant enrere el període 1999-2009 va ésser de gran creixement però amb un final dramàtic amb la crisi que avui encara patim. Aleshores vam créixer en més de 40.000 habitants, la majoria van venir de fora i necessitaven habitatge, cosa que encara va reforçar més el boom de la construcció i les hipoteques a raig.
Recentment en un acte públic amb diversos regidors s’ha parlat de 4.000 pisos "okupats" a Terrassa, xifra de dubtosa credibilitat però no desmentida. També es va dir que hi ha màfies que es dediquen a portar gent aquí cobrant-los abusivament per deixar-los "okupar" un pis. Això que es diu al carrer és veritat? És possible que la gent s’empadroni a la ciutat quan només hi vénen per "okupar" un pis? Quin control tenen les nostres autoritats municipals sobre d’aquest tema? Que no ens passi ara com quan amb el boom immobiliari els responsables municipals semblava que només hi veien l’obsessió pel creixement, en lloc de fer l’inent de controlar-lo seriosa-ment.
És hora que ens preocupem més per la millora de les condicions de vida de les persones que vivim a la ciutat. Hauria de ser una notícia de capçalera que l’atur a Terrassa baixés al nivell d’Alemanya, d’Àustria o del Japó, que el tenen a l’entorn del 5%, molt inferior al nostre. També ho hauria de ser que alguna indústria nova i avançada decidís finalment ubicar-se a la ciutat al costat de les que sortosament encara tenim. Per altra banda també serien bones notícies que el percentatge de famílies que viuen en situació de pobresa s’anés reduint o que els sous més baixos milloressin o que les escandaloses desigualtats d’ingressos quedessin limitades a proporcions justes. Aquests i altres objectius semblants sí que serien bones notícies per a tota la ciutat.
Un creixement consensuat i ben controlat, per sota d’un 1% anual, faria possible mantenir la ciutat més ben ordenada i amb un millor clima de convivència. Per això cal revisar el pla d’ordenació vigent pensat per a una època de vaques grasses però que ara ha canviat a vaques magres. Els promotors immobiliaris, els pocs que queden, difícilment pagaran més infraestructures municipals. Cal esperar que la construcció tingui més feina que en els darrers anys, però sense somiar amb els forassenyats anys del boom. Amb unes quantes obres mitjanes al nucli urbà i amb molta rehabilitació d’edificis antics s’hauria de poder recuperar un ritme sostingut de treball.
Altres vegades he parlat dels creixements desmesurats de la nostra Terrassa, afavorits per certes indústries que aconseguien mà d’obra barata i poc exigent, però que cap ciutat podria pair bé. Així amb l’onada dels anys 1960-1975 quan va venir molta gent d’Andalusia i de tot l’Estat ens vam trobar sense tenir cap eina per regular-ho i només amb la bona voluntat d’unes poques entitats socials. Després en el període 1999-2008 ja teníem algunes eines a l’abast però ben poca cosa s’hi va fer, semblava que tant a l’Ajuntament com a l’Estat ja els anava bé l’eufòria. Dol comprovar que durant massa anys ha dominat la fal·lera del creixement, per això crec que ara seria hora de treballar fermament i solidària per millorar la ciutat i la seva convivència.
