S’ho ben mereixia de fa molts anys. Igual que havia passat amb altres candidats, el guardó -fa quatre anys- de Terrassenc de l’Any ho anticipava. La seva bonhomia farcida d’una estima immensa per les seves arrels egarenques jugava un paper cabdal. Amb molt d’avantatge envers qualsevol altre contrincant. Finalment, s’ha fet justícia i ho celebro d’allò més. Som davant d’un home que irradia valors… I de quina manera! Amb un tarannà que contagia. Persona íntegra i tenaç, de cap a peus. Sempre pensa molt més enllà del seu entorn personal. Tot ho orienta a millorar, amb nota, qualsevol fita que es plantegi.
Ningú no li pot discutir la passió per Terrassa i el que representa. Duu una trempera per la fotografia i la cultura en sentit global. Ha estat soci -d’Amics de les Arts, Jazz Cava, Cine-club Terrassa i la Llanterna-, a més de consultor del Centre Cultural -a la primeria. Per on ha passat ha quedat la marca d’una profunda empremta. Sóc un dels qui pensen en la gran influència de son pare al llarg de la seva fèrtil vocació. De ben segur que un fet puntual de la seva vida el marcà profundament: a Can Colapi, els semblà que el seu perfil no encaixava dins els paràmetres acadèmics avançats. Llavors, un oncle seu tingué mà per col·locar-lo -d’aprenent- a l’estudi fotogràfic dels germans Bros, al carrer Major. Allí arrelà, amb matrícula, la fermesa i principis d’una trajectòria reeixida. Fins al punt de fixar una visió peculiar quan es parla de tot el que embolcalla aquest camp: "El món es veu quan deixes de mirar per l’objectiu".
De manera paral·lela, la coneixença establerta amb el malaurat Manel Tobella el menà a interessar-se per clixés d’imatges antigues.
A partir d’aquesta conjuntura, s’entestà a penjar-se una màquina al coll i contrastar passat amb present. Tots dos van seduir en Pere Figueres per fundar l’Arxiu Tobella. Al pot petit hi ha la bona confitura. Però, al cap gros -valgui el joc de paraules-, s’hi amaguen tenacitat, cor i el reconeixement d’un molt bon terrassenc.
