Remenant papers em surten unes gràfiques de fa anys on trobo estadístiques sobre les principals empreses que tenia Terrassa durant el segle XX. Precisament Terrassa es diferenciava de Sabadell que les seves empreses tèxtils eren més grans i més de cicle integral. En això alguns van voler crear una tesi que l’enfrontament social a Terrassa va ser més greu que a Sabadell (especialment durant la repressió de reraguarda dels anys de la Guerra Civil) per la gran desigualtat social que aquesta estructura d’empreses grans provocà a Terrassa. Per contra, a Sabadell hi havia més mesocràcia i més proximitat social i els enfrontaments violents van ser menors. En qualsevol cas, Terrassa era una ciutat d’empreses grans. L’Anònima, amb més de mil treballadors; Sala y Badrinas, al voltant de mil; Laniseda; Fontanals; Torredemer; Terrassa Industrial… Totes amb més de 500 empleats, etcètera. Ara Terrassa és una ciutat mitjana d’empreses petites quan abans era una ciutat petita d’empreses grans.
Actualment i deixant l’Ajuntament a part, les grans empreses de Terrassa són Mútua Terrassa, Cirsa, Kern-Pharma, Leitat, Lamp i Mina d’Aigues de Terrassa. Excepte en el cas de Mútua, poc a veure amb els volums d’ocupació de les empreses tèxtils llaneres del segle passat. La Cecot és un bon reflex del que va ser la diversificació de la ciutat des dels 80, i sort n’hi ha hagut, perquè gràcies a la seva projecció i dinamisme Terrassa ha continuat mantenint una marca de ciutat industrial.
La Terrassa del segle XX era una ciutat amb una elit industrial forta, de les més potents d’Espanya. Liderava amb Sabadell un clúster consolidat de tèxtil llaner (a molta distància hi havia Alcoi i Béjar) i tenia una marca forta com a ciutat. Era la ciutat tèxtil i era la ciutat més olímpica per l’hoquei. Va atreure treballadors de molts punts d’Espanya durant tot el segle XX. L’elit industrial estava representada per un Institut Industrial que manava molt com a poder fàctic i per institucions com el Banc de Terrassa, la Caixa de Terrassa i la Cambra de Comerç. Aquest món es va acabar a inicis dels anys 80. Després van venir els epígons (que Royes i Canyameres van escenificar bé a Prointesa) i una progressiva substitució al llarg dels anys noranta pels constructors i immobiliaris com a líders de l’economia local.
Excepte alguns projectes singulars (Cirsa, Lamp, Kern-Pharma, Telstar), Terrassa va deixar de ser una ciutat d’empreses grans a finals del segle XX.
Quan en sento alguns que parlen com si Terrassa tingués encara una gran elit empresarial molt influent (una mena de casta local) penso que ja m’agradaria que tinguessin raó. La realitat és molt més discreta que això. En aquesta ciutat ja fa molts anys que no s’asseuen quatres factòtums econòmics i manen de veritat. Però si algú tingués la temptació d’influir fàcticament el seu pes seria comparativament molt menor al de la vella elit industrial que va configurar el projecte de Terrassa durant tota l’etapa salista. La vella elit terrassenquista pura s’acaba a mitjan segle XX, després van venir els epígons més preocupats per controlar la ciutat que per fer un gran projecte de ciutat. La democràcia va posar moltes coses al seu lloc, però davant ja no va tenir mai res semblant a l’elit industrial d’inicis del segle XX.
El millor per a ciutats com Terrassa és tenir un grup important d’empreses grans, ni que fos perquè a alguns els quadrés el seu relat de confrontació social. Però la realitat no és aquesta. El nombre d’empreses de Terrassa que facturen més de cent milions d’euros és molt baixa i en termes de dimensió empresarial cent milions d’euros és poquíssim.
La vella elit industrial va deixar un seguit d’institucions que han anat desapareixent, començant pel Banc de Terrassa (per manca de compromís i de visió de la pròpia elit local, cosa que no va passar amb el Banc de Sabadell) o la Caixa de Terrassa. Només queden Mútua i la Mina. Anem cap a una ciutat amb una hegemonia absoluta del l’àmbit públic, amb pocs exemples potents de col·laboració público-privat.
Aquesta hegemonia del públic servirà per fer una ciutat més equilibrada i amb més ocupació? Ho dubto. L’èxit de Terrassa ha vingut en etapes de forta col·laboració público-privada. A l’Ajuntament, li hauria de preocupar quedar-se sol i no tenir potencials socis potents econòmicament i compromesos amb la ciutat.
El millor futur de Terrassa passa per l’aposta per la indústria avançada, que és l’única capaç de fer dues coses alhora fonamentals: fer empreses sostenibles i crear llocs de treball de qualitat. Aquesta aposta, la compartim tots en el seu relat. Però quan baixem un parell de graons les coses canvien. Hem de tornar en algunes coses a l’esperit de la ciutat del fum però sense fum. I per descomptat ens aniria molt bé tornar a tenir un grup d’indústries molt més grans a la ciutat, sobretot si aquestes empreses es tornaven a implicar seriosament en la ciutat. Aniria millor per als serveis, per a les pimes, per als que busquen feina, per a tothom.
Ens aniria molt bé tornar a tenir un grup d’indústries més grans, sobretot si aquestes es tornaven a implicar en la ciutat
Quan sento alguns que parlen com si Terrassa tingués encara una gran elit empresarial molt influent, penso que m’agradaria que tinguessin raó
