Ja hi tornem a ésser. El primer dissabte després de sant Pere, retrobem la nostra Festa Major. Malgrat els estirabots d’alguna força política del Consistori, se celebra en honor dels nostres patrons: els sants Pere, Cristòfol i Valentí. Posats a triar, gairebé em prendria la llicència d’afegir-hi sant Llorenç. Si més no pel fet que presideix majestuosament la nostra vila, a poc més de mil metres d’alçària. Tenint en compte els orígens mil·lenaris de la vila, entenc que és fantàstic arrelar i potenciar aquest bonic costum. Amb un ampli programa fins al castell de focs conreem la bona companyonia i socialització amb amics i veïnat.
Certament hi pot haver punts de fricció en el que fa referència a una convivència harmònica. Per exemple, si topem amb actituds incíviques d’alguns que tenen un concepte errat del que és la llibertat. Tots les tenim in mente. A banda que potser fóra bo -per part del regidor de Cultura- dur a terme una anàlisi coherent d’allò que en diem contaminació acústica. No s’hi val equiparar bona música amb decibels a tot drap. En aquest sentit, mon pare (q.e.p.d.), molt sorneguer, contraposava el mot festa amb fàstic. Algú s’imagina un entarimat de fusta amb potents altaveus i volum desbocat fins als volts de quarts de tres de la matinada? Aquells que tenen la sort o dissort de viure als entorns de les places Vella o Nova, parc dels Catalans o Raval de Montserrat acaben avorrits i emprenyats. Amb una bona dosi de raó. Fins al punt que qui té la possibilitat de posseir una segona residència fot el camp. Almenys s’estalvia un bon piqui del timpà, sense possibilitat d’aclucar l’ull…, quan se’n vol anar a dormir a una hora prudent.
Esdevé prou trist -anant a prendre un refresc- que te l’hagin de servir en got de plàstic… Encara que només sigui per evitar la trencadissa indiscriminada de vidres. Que ho apliquin, sobretot, en els saraus joves al Torrent de les Bruixes i limítrofs. Una bona festa major no ha pas de xocar amb bretolades. Feliç Festa Major a tothom.
