Avui, em proposo recuperar una vella tradició. Qui no recorda un vell costum del periodista Salvador Alsius, en la primera etapa de TV3? Amb un estil peculiar i una bona dosi de sornegueria, repassava els sants del dia. Hi posava la pròpia cullerada. Desconec, a hores d’ara, què se n’ha fet, d’ell. Per això, bo i tenint en compte que tinc uns quants amics que celebren la seva onomàstica, els felicitaré tots d’una sola tacada. Tant de bo que ho pugui repetir per molts anys! Feina feta no té destorb. De passada, contradiré els qui, de tant en tant, m’acusen d’una certa anticlericalitat.
Lluís Gonzaga fou un religiós jesuïta de finals del segle XVI. Es va morir als 23 anys (any 1591), afectat per la pesta. Va contraure aquesta patologia, justament, en la tasca d’entrega a ajudar milers de persones afectades per l’epidèmia (entre 1560 i 1593) al sud d’Itàlia. Entre ells, fins i tot, tres sants pares de l’Església romana: Sixte V, Urbà VII i Gregori XIV. El seu esforç és especialment remarcable, donat que era fill d’una família noble, molt adinerada. Era prou conscient que havia de donar gràcies a la divinitat per tot el que li havia estat atorgat. A banda, intuïa que gaudiria d’una vida breu, raó per la qual es lliurà -en cos i ànima- a la vocació del servei i compromís religiós i social. Catorze anys després del seu òbit, fou beatificat. En canvi, la canonització encara es va fer esperar cent vint-i-un anys més tard. Una fita que vingué acompanyada del títol de patró del jovent.
Com ell, cada jorn que passa -al matí i al vespre- sento l’obligació de donar-ne gràcies. Tot el que m’envolta enlaira el meu esperit. Àdhuc, m’impel·leix a mentalitzar-me que un esforç personal en favor dels altres (per petit que sigui) ajuda a bastir un món millor. Tinc la sort d’ésser un privilegiat, en molts aspectes. I sento la vivència del cor, que em crida a oferir quelcom envers éssers menys afavorits. No faig aquesta crida des de cap perspectiva purament religiosa.
Un món global exigeix una forta dosi d’humanitat col·lectiva. Amb més motiu quan som immersos en un seguit de problemes més que seriosos: refugiats, aturats, desnonats, gent gran i discapacitats, entre d’altres. Feta aquesta reflexió, imploro el patronatge de sant Lluís: que ens faci veure-hi clar.
