En aquests darrers dies he tingut ocasió de veure uns àlbums de fotos de vint i trenta anys enrere on apareixen persones conegudes i reconegudes per la seva vàlua en els seus respectius entorns. Són filòsofs, metges, historiadors, economistes, psiquiatres, polítics, científics, artistes, estudiosos de la llengua, etcètera. En general, persones molt enteses en el seu àmbit del saber i, especialment, amb un gran sentit humanista. El que m’ha semblat més sorprenent és que, vint i trenta anys enrere, ja participaven en conferències, seminaris, cursos, col·loquis i altres espais on divulgaven el seu saber.
Immediatament he pensat: hi ha persones que han nascut sàvies! Tan joves com eren i ja destacaven. La naturalesa els ha agraciat amb el do de la saviesa, de la ciència infusa, mentre que la resta de mortals hem d’estudiar tota la vida per arribar a mig mal entendre alguna cosa.
Després d’un moment de calma i reflexió m’he adonat que no era ben bé així. És ben segur que totes aquestes persones que considerem sàvies, i ho són, van començar anant al parvulari on van dibuixar els primers gargots i van aprendre a dominar el llapis, a escriure les primeres lletres, "a", "e"…, i els primers números, 1, 2, 3… Després van passar per la primària, la secundària, el batxillerat i finalment la universitat. Finalment? No! Van seguir estudiant i després d’innombrables hores d’estudi i de treball es van doctorar. Més tard es van especialitzar i, considerant que el seu saber era molt pobre, van seguir estudiant fins… al dia d’avui.
És ben segur que es tracta de persones dotades de gran intel·ligència. Però amb això no n’hi ha prou. Hi han esmerçat moltes hores, hi han posat molta voluntat i han hagut de renunciar a moltes altres coses. Potser mentre els seus companys estaven de festa, al cinema, jugant o veient un partit de futbol o prenent el sol a la platja o bé caminant per la muntanya, ells o elles havien d’estar tancats en el seu estudi amb una pila de llibres i d’apunts damunt la taula. Qui sap si no van patir també la incomprensió de familiars i amics que no entenien per què havien de dedicar tant temps a estudiar.
La gran majoria de persones no arribarem mai a ser sàvies. Però, en canvi, hem rebut el gran regal de poder tenir entre nosaltres, i ben properes, persones que amb els seus coneixements ens ajuden a descobrir els secrets i meravelles de l’univers i de la vida. Ens endinsen en els misteris indesxifrables de la ciència, ens guien per entendre millor què mou i què porta cada persona a ser com és, ens ensenyen a gaudir de l’art, la poesia, la música i qualsevol altra manifestació de bellesa. Persones que, amb el seu saber, ens orienten i ajuden a caminar per la vida, tasca gens fàcil. Homes i dones que amb la seva saviesa fan una mica més fàcil el nostre fer de cada dia. Són com fars que il·luminen enmig de la foscor.
Aquest regal rebut comporta un deure: donar a conèixer i escampar arreu tot el bé que aquests "savis" ens han regalat. No retinguem tot aquest doll de coneixements i savieses que ens han donat tan generosament. Que s’escampi arreu. Un bé que es reparteix és un bé que es multiplica.
Siguem, però, una mica més optimistes. No tothom pot ser un gran far que orienta els qui van perduts pel mar borrascós de la vida, però sí que podem ser com petites cuques de llum que, enmig de la foscor, alegren el camí i el fan més agradable. Moltes petites llums no enlluernen però ajuden, fan companyia i, sovint, et posen un somriure als llavis.
L’autor és de l’Àmbit Maria Corral
