De totes les obres que ha dirigit Xavier Albertí (director del Teatre Nacional de Catalunya) aquest "Ricard III" és la més rodona. En primer lloc el text, la traducció al català de Joan Sallent, i l’adaptació de Lluïsa Cunillé que millora la traducció de Salvador Oliva. Afortunadament l’editorial Arola ha publicat el text, actualitzant el català de versions anteriors. El segon pilar en què s’aixeca aquest edifici és el mateix Teatre Nacional de Catalunya, els seus tècnics i els seus recursos econòmics, per dur a terme un projecte tan gran com aquest i que dóna sentit al concepte de teatre públic català. En tercer lloc el grup d’actors encapçalats per un extraordinari Lluís Homar i seguit per Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Òscar Valsecchi. En quart lloc, l’escenografia de Lluc Castells i José Novoa, sòbria i plena de modernitat arquitectònica amb una estructura d’acer inoxidable i vidre, portes que s’obren i es tanquen, un espai únic i múltiple que es complementa amb la videocreació de Franc Aleu. I per últim la selecció musical des de la cançó de Jimmy Fontana "Il mondo" en directe amb un piano de cua a escena, que culmina de forma somnàmbula amb el bolero de Ravel.
La tradició del "Ricard III" és gran al segle XX i XXI des de Laurence Olivier, Ostermaier, Al Pacino, Kevin Spacey o Pere Arquillué. Per què aquest interès per aquesta obra?
La resposta està en el tema: la maldat i l’engany. El nostre món actual està ple de mala fe, un lloc de delinqüència, el poder assassina, les clavegueres de l’Estat, tot per tenir el poder. L’aparença moral està lligada a la lletjor, cada dia més vivim en una societat del físic, la materialitat i la posició social per triomfar a la vida. Ricard III és el mestre de l’engany, menyspreu, extorsionador professional, despietat, dèspota, malversador, assassí i amb un únic objectiu: el poder.
La paradoxa del temps i de la història, una successió de fets que no tenen sentit i que els historiadors s’entesten a ordenar, radica que tot aquest panorama de la realitat dels nostres dies ja tenia el seu reflex al 1587 quan William Shakespeare es trasllada a Londres sense la família. Després de fer de mestre, entra com a actor a la companyia Queen’s Men. Escriu "Enric VI", "La comèdia dels errors", el 1593 escriu "Venus i Adonis", "Titus Andrònic" i "Ricard III". Sembla que l’ésser humà no n’aprengui mai i no faci cas a la seva consciència, que ofega una i altra vegada en un cercle etern.
Aquest sanguinari Ricard III pren el cos de l’actor Lluís Homar i ens fascina perquè contínuament parla amb el públic, el seu pensament, els seus monòlegs, que expliquen els processos de la seva ment, fan somriure el públic, en veure que diu una cosa i fa la contrària. Sense cap dubte, la millor obra que s’ha fet aquest any en la programació del Teatre Nacional de Catalunya, i el llistó estava molt alt.
