Aquest diumenge hem celebrat la solemnitat de la Santíssima Trinitat, el misteri central de la fe i la vida cristiana. És el misteri de Déu en ell mateix, la font de tots els altres misteris de la fe, l’ensenyament més fonamental i essencial en la jerarquia de veritats de la fe (cf. Catecisme de l’Església Catòlica 234). En aquesta solemnitat celebrem la Jornada Pro Orantibus per recordar les persones que es dediquen a la vida íntegrament contemplativa; resem especialment per ells, expressem el nostre reconeixement, estima i gratitud, i també donem a conèixer la vocació específicament contemplativa, tan actual i tan necessària en l’Església i per al món. El lema d’enguany és: "Contempleu el món amb la mirada de Déu".
Segurament ens hem trobat amb no poques persones que qüestionen la vida contemplativa, que no li troben sentit, sobretot quan en el món hi ha tantes necessitats en àmbits com l’acció caritativa i social o l’ensenyament, per citar-ne només dues. Això passa en reunions familiars, en el lloc de treball o en tertúlies amb amics. Sembla un malbaratament d’uns recursos humans que podrien rendir més i millor atenent tantes urgències que es produeixen en el món. No ens han d’estranyar aquestes opinions en una societat tan materialista i tecnocràtica, que es preocupa més del tenir que de l’ésser, que no va més enllà d’un utilitarisme d’allò que és immediat, i que s’oblida de Déu. És més, amb tants avenços de la ciència i de la tècnica podria semblar que Déu ja no és necessari, que se’n pot prescindir.
Però, a la vegada, l’ésser humà, avui més que mai, té set de sentit, de felicitat, d’infinit, i aquest ésser humà que cerca la felicitat, en el fons, està cercant Déu. I és que el desig natural de Déu està inscrit en el cor de l’ésser humà per la senzilla raó que ha estat creat per ell i per a ell. Per això només en Déu pot apagar la seva set de transcendència, només en Déu pot trobar la veritat, el bé, la felicitat, el repòs que el seu cor anhela. Precisament el testimoni de la vida contemplativa és una expressió lluminosa i incessant de l’encontre amb Déu, de la primacia que té en la vida dels contemplatius i de com Déu omple de sentit i d’alegria la seva existència.
La seva existència només s’explica des de la fe i des de l’amor. Amb la seva forma de vida prefiguren la meta vers la qual s’encamina l’Església peregrina. Només es pot entendre des de la perspectiva que ens ofereix santa Teresa de l’Infant Jesús quan explica la seva vocació: "Quan contemplava el cos místic de Crist…, vaig comprendre que és un únic amor el que empeny a actuar els membres de l’Església, i que si aquest amor s’hagués extingit els apòstols haurien deixat de predicar l’Evangeli i no hi hauria hagut cap més màrtir que vessés la seva sang. Vaig veure clarament i vaig entendre que l’amor inclou en si totes les vocacions, que l’amor ho és tot i que un mateix amor pot abastar tots els temps i tots els llocs; per dir-ho amb una paraula, vaig entendre que l’amor és etern. Aleshores amb gran goig de la meva ànima exultant, vaig exclamar: ‘Oh Jesús, amor meu, finalment he trobat la meva vocació: la meva vocació és l’amor. Sí, he trobat el lloc que és el meu a l’Església, i que aquest lloc me l’heu donat vós, oh Déu meu. En el cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’amor; així ho seré tot, i el meu desig aconseguirà el seu objecte’".
Celebrem amb sincer agraïment aquest diumenge de la santa Trinitat, donem gràcies a Déu per la vocació consagrada contemplativa, i demanem avui per tants germans i germanes nostres que viuen, treballen i preguen als monestirs, especialment perquè el Senyor els beneeixi amb abundants vocacions.
L’autor és el bisbe de Terrassa
