No sé si aquesta ciutat, com la resta del país, s’està convertint en el Far West. Però sembla que està a l’ordre del dia dedicar-se a linxar públicament aquelles persones que cometen, no ja accions criminals, sinó que expressen opinions amb què no estem d’acord i que traspassen els límits d’una correcció política que, com molt bé va definir Anthony Browne a "Ridículament correcte", està esdevenint un perill totalitari.
No defensaré pas ni l’encert ni el bon gust de cadascun dels acudits que publica l’Edi en aquest diari des de fa molts anys. (Quants dius que en portes fets, Edi?) N’hi ha que em fan somriure, amb d’altres ric de veritat, encara d’altres trobo que no passen de ser ocurrències previsibles i, en algunes ocasions, no saps ni per on agafar-los i per això mateix fan gràcia. Tampoc conec l’Edi més enllà de les moltíssimes vegades que l’he vist col·laborant desinteressadament amb tota mena d’organitzacions culturals, cíviques i solidàries que el reclamen per animar els seus actes. El seu humor elemental, directe, molt sovint incorrecte -li he sentit clavar uns mocs a determinades forces vives de la ciutat com ningú més no gosaria fer-ho-, sempre carregat d’absurditats ocurrents, el fan insubstituïble en aquesta mena d’actes. Un humor molt semblant al dels acudits del diari, certament, on el dibuix de traç senzill encaixa perfectament amb la cordialitat del seu caràcter.
I sí, un dia va fer un acudit molt desafortunat. Potser n’ha fet més d’un, dirà algú, segons quina sigui la sensibilitat de qui se’ls mira. Fins i tot, en alguna ocasió pot haver incomodat quan ha fet broma de fets dramàtics, ratllant l’humor negre. O pot haver ferit sentiments religiosos dels qui sempre els tenen a flor de pell. I tant! I que tiri la primera pedra qui no hagi tingut un dia desencertat i fins i tot deplorable. Però el valor d’una persona no es pot mesurar per un sol fet aïllat, sinó pel balanç d’una trajectòria. I més si el fet desafortunat ja ha estat reconegut i se n’ha demanat disculpes públicament.
Però aquest no és un article sobre el sentit de l’humor, tot i que darrerament hem vist que, segons l’ordre moral des d’on es mira el món -i de si es té poder, és clar-, l’humor pot portar-te directament a la presó o et pot fer fora d’un càrrec públic. L’article tampoc no vol fer un judici sobre els límits de la correcció política, aquesta nova forma de censura aparentment progre, però que recorda tant les antigues censures carques dels qui vetllaven el comportament públic des de la seva superioritat moral. Hi ha qui pensa que, censurant-los, s’acaben els problemes. Allò de morta la cuca, mort el verí. I ja veiem com sovint, quan s’ofega l’expressió d’un problema, reapareix després amb més virulència. Tampoc no em posaré tremendista per apel·lar a la llibertat d’expressió, perquè el cas de què parlem no va d’això. L’autor de l’acudit ja va reconèixer que no es tractava pas de cap idea que volgués defensar.
No: aquest article va dels linxaments populars. De fer el buit a les persones. D’escarnir-les públicament. De fet, de fer bulling, aquella mena d’assetjament que tant condemnem quan es fa a l’aula o a la feina. Un linxament pel que no cal cap judici, ni s’hi valen disculpes, ni és necessari conèixer la persona. Va d’aquella mena de linxaments davant dels quals tothom calla, mira cap a una altra banda, que no susciten ni solidaritat ni compassió. Llavors, als moralistes de guàrdia, els cauran llàgrimes de cocodril per viure en un món tan salvatge.
